Política i realitat

Sento les vehements paraules d’un conegut polític sobre els impostos i la classe mitjana i no puc evitar preguntar-me què en sap ell, veritablement, de tot això. No és res personal. Puc dir-ho d’ell com podria fer-ho de qualsevol altre. A govern i oposició es repeteixen perfils que són cares de la mateixa moneda: cap vida professional fora de la política, dècades de despatxos públics i de recol·locacions a dit. Els debats, ja siguin sobre l’IRPF, les regulacions dels lloguers o qualsevol aspecte comercial, laboral o, en general, vital, només els poden afrontar des de l’abstracció pròpia de quan parles d’allò ignot. Penso en el Tractat de Tordesillas, a partir del qual els monarques ibèrics van dirimir com s’havien de repartir uns territoris que ells mai no veurien. Que no se’m mal interpreti: no és una esmena a la totalitat a la necessària política. A baix de tot hi ha un proletariat, que són els alcaldes i regidors que cada dia palpen els problemes dels seus veïns, en molts casos compaginant-ho amb una feina comuna. I a dalt, de tant en tant, hi surten comptades figures que brillen per unes capacitats destacables i inusuals. El problema de fons és que, en no existir un criteri objectiu de valoració, allò que és determinant per prosperar en la política és disposar de temps.

Si per accedir al funcionariat cal superar unes oposicions o per millorar al sector privat cal un currículum i uns resultats diaris, en la política cal temps lliure per anar al màxim de reunions i xeflis possibles amb l’objectiu de fer-se veure i relacionar-se. Això, és clar, és poc compatible amb dur una vida laboral corrent i, fins i tot, arriba a xocar amb la possibilitat de tenir amistats fora del gremi. Al cap i a la fi, el dia només té vint-i-quatre hores per a tothom. La conseqüència és evident: una important distància respecte a la mateixa realitat que es pretén legislar i governar.