La grua i el preu desmesurat

Soc de les persones que temen les grues municipals i he arribat a reproduir algun malson amb una escena esperpèntica en què havia de retirar el cotxe del dipòsit una vegada darrere d’una altra perquè, tal com l’estacionava, una grua gegant el tornava a arrossegar. També em trobo entre la gent tribunera que algun cop, sense proves fefaents del delicte, ha arribat a afirmar que els ajuntaments donen l’ordre de filar prim amb aquest servei perquè ja els està bé que reporti uns quants euros a les arques municipals. La meva relació real amb la grua, per sort, es limita a algun episodi antic perquè davant el dubte, però sobretot davant la por que el compte bancari es quedi ben esquifit, prefereixo fer voltes amb el cotxe fins al límit del mareig i fins que respiro tranquil·la. Diria que l’últim cop que vaig llepar va ser fa molts anys, quan vaig deixar el cotxe en un lloc on una vorera sense desnivells i monocolor poc feia sospitar el drama. Llàstima que vaig oblidar aixecar la vista perquè potser hauria llucat que a la paret hi havia la placa del gual. Així que, tot i que he visitat el dipòsit en comptades ocasions, cada cop que veig el preu que s’ha de pagar per retirar em poso de mala gaita. Trobo que el càstig per un error en l’estacionament, que no sempre podria ratificar un suposat VAR, és cruel i desmesurat. Hi penso després d’observar una persona implorant perquè no podia pagar els 180 euros que costa retirar el cotxe a Barcelona, i als quals després cal sumar una fantàstica multa que t’acaba de deixar sec. No demano que convertim l’estacionament en una selva però no és el mateix deixar el cotxe en un pas de vianants i marxar a fer un cafè que estar treballant i trepitjar una línia groga. Com també és poc racional obligar a pagar de cop uns diners que, en molts casos, representen la quantitat reservada per menjar aquella setmana.