Desenterrant l’oblit

El cerimonial és al mig d’un carrer però recorda el d’un enterrament davant un bloc de nínxols, en un cementiri. L’aire és greu perquè el centre de l’acte és un difunt i tot gira a l’entorn de l’homenatge ciutadà que es professa a la persona traspassada. Hi ha un fill, els nets, i fins i tot un besnet, i gent que els acompanya en aquest moment especial de recordança.

També hi ha els manobres, i el soroll de les eines rebotint en el terra, amb un so sord, que en moments de pesantor fereix. Hi ha el ciment i l’acció destra dels operaris de fer encaixar una petita làpida amb un nom i unes dates en l’espai corresponent, mentre un grup de persones s’ho miren, respectuoses, en un silenci incòmode. Ja ho tenen, això, els funerals, que un acte rutinari, quasi mundà, de cimentar una peça pren un protagonisme desmesurat com a últim acte de la vida d’una persona al qual ningú voldria haver assistit mai. Quan els manobres acaben i el ciment s’allisa, tot està finit.

Però l’objecte amb el qual maniobren els dos treballadors no és cap marbre de cap tomba, encara que ho sembli. Es tracta d’un petit cub de pedra amb la superfície daurada on s’hi llegeix una inscripció referida a una persona i que després dels treballs corresponents acaba fixada a terra, a la vorera, tal com correspon a una llamborda Stolpersteine, una d’aquestes petites peces que arreu d’Europa recorden en ple carrer els llocs on van viure les víctimes de l’horror nazi.

La banda sonora de l’acte, El cant dels ocells, fa que l’aire de funeral acabi d’apoderar-se del bonic carrer Bascònia, situat en una zona del districte de Sant Andreu que, vist amb els paràmetres de la ciutat sorollosa del segle XXI, li pertoca lluir l’etiqueta de tranquil. Es tracta d’un punt del barri que el protagonista de l’homenatge, Ricardo Sierra Sánchez, segur que podria reconèixer encara avui si pogués tornar a aquest món i passejar pels carrers de cases baixes d’aparença pagesa que s’estenen a l’entorn de la fantàstica plaça porticada del Mercadal.

Però l’únic retorn que Sierra podrà fer al seu barri és simbòlic a través de la presència, ara ja per sempre més, del seu nom gravat en una Stolpersteine davant de la casa que hi ha al número 39 del carrer Bascònia. Aquest és l’últim domicili conegut a Barcelona d’aquest republicà, militant de la CNT, que acabada la guerra civil espanyola va exiliar-se, i que va caure primer a Argelers i després va ser fet presoner pels nazis. Va ingressar al camp d’extermini de Mauthausen, amb el número de matrícula 5.088 i hi va morir el 21 de maig de 1943. Només tenia 30 anys.

La seva figura la van recordar ahir els estudiants de l’institut Icària que han treballat la biografia de Sierra dins del programa de les llambordes Stolpersteine, promogut des del 2021 per l’Ajuntament, i que permet apropar la història i fer viva la memòria entre les joves generacions. “Gràcies per fer-nos reflexionar”, va dir ahir una de les noies que va prendre la paraula en l’acte, amb una idea que condensa de forma clara el valor educatiu de la iniciativa.

D’això es tracta: pensar, reflexionar, desenterrar de l’oblit biografies com la de Sierra i destacar-ne el valor. No, ahir a Sant Andreu no s’hi feia un enterrament, sinó tot el contrari, s’hi reivindicava els que ja no hi són per “recordar-los per sempre més”.