Mediocritat o excel·lència?

La selectivitat és, sens dubte, un moment de nervis per a molts alumnes. Després de mesos d’estudi i preparació cal superar un examen i esperar que la nota de tall sigui suficient per accedir als estudis que un vol. També és cert que quan ets jove aboques molta transcendència a les PAU sense ser del tot conscient que no tot depèn només d’aquests exàmens, que el treball fet durant el batxillerat compta, i que la vida anirà fent girs de guió, alguns de previsibles i d’altres no. Perquè, per sort, res és blanc o negre i hi ha molts paràmetres que ens avaluen al llarg dels anys. Però també és veritat que fa temps que des del govern es prediquen canvis en la selectivitat i que, com passa sovint, es deixa massa marge per a la improvisació. Aquella que després t’obliga a rectificar i, per tant, que demostra que potser no havia estat una bona idea. És el que va succeir la setmana passada quan primer les faltes no restaven punts a les proves però finalment sí. Aquestes anades i vingudes són lamentables.

Que cada cop es dona menys importància al fet d’escriure bé, sense faltes d’ortografia i amb un ús ric i divers del vocabulari, és una gran evidència. Sembla que la gran onada dels canvis tecnològics i la intel·ligència artificial ens està fent perdre el nord. Per què aprendre a escriure bé si el ChatGPT em pot crear tots els textos que necessito? M’ajuda a redactar un correu, una carta formal, un article d’opinió... i, fins i tot, no tots els programes que tenim els professors són capaços de detectar bé que ho ha fet una màquina. Vist així, el més fàcil és tirar la tovallola, desistir. Però, per sort, encara hi ha qui ens reafirmem en la necessitat de demostrar que escriure sense faltes és la diferenciació entre aquells alumnes que busquen l’excel·lència i aquells que es conformen amb la mediocritat. Potser la sentència és massa categòrica, però cal explicar que la comunicació és la base del coneixement, de la memòria, de la creativitat i dels aprenentatges. Per això és important que els joves coneguin la llengua, sàpiguen redactar i analitzar un text i escriguin sense faltes. De la mateixa manera que això també s’espera de mestres i professors que els han d’avaluar. Tot i que ja sabem que no sempre és així, perquè hem anat perdent molts llençols a cada bugada.

Hem abandonat la llengua, la literatura, la filosofia... i hem prioritzat les ciències, les matemàtiques i la tecnologia. I quan es tracta d’assumir coneixements i competències, no es pot escollir o fer prevaldre una cosa sobre l’altra. És qüestió de balancejar perquè tot pugui ser entès i assumit per part dels alumnes. Probablement jo soc “antiga”, d’una altra “època”, però encara necessito escriure sobre paper i amb bolígraf algunes idees per entendre-les millor, per ordenar-les, per processar-les. Perquè escrius i, al mateix temps, intentes pensar, reflexionar, valorar allò que deixes anotat negre sobre blanc. Per això, cal saber escriure, perquè ens ajuda a treballar, a aprendre, a comunicar-nos o a enraonar millor. I si per aconseguir-ho cal tornar als mètodes clàssics, doncs endavant. Jo tinc un bon record dels centenars de dictats que vaig fer amb la professora de català de l’ESO, la Júlia. I no sé si mai l’hi he dit, però els hi agraeixo infinitament. Em van ajudar a prendre consciència de cada punt, de cada accent, de cada lletra i de cada pronom. Em van ajudar a estimar la llengua i a esforçar-me per superar-los amb bona nota. Perquè aspirar a l’excel·lència vol dir això: córrer una carrera de fons.

Per això em sembla escandalós que hi hagi algú que es plantegi la possibilitat, en un examen de selectivitat, de no tenir en compte les faltes d’ortografia. Em sembla absurd, inoportú i poc respectuós amb la llengua. Perquè professores com la Júlia a mi em van demostrar que hi ha equips qualificats, compromesos i amb vocació, però de vegades hi ha decisions polítiques que no els posen les coses fàcils. Ja hem vist que si es pot improvisar una decisió tan important tot just una setmana abans de començar les proves de selectivitat, tot és possible. Però llavors no ens lamentem quan alguns resultats demostrin que potser no anem pel bon camí. No ho podem deixar tot en mans de la bona feina i la dedicació de determinats mestres i professors. Ells necessiten recursos, acompanyament i, sobretot, que es valori i prestigiï la seva docència.