Poeta que pensa

No sempre és necessari que els poetes s’expliquin i expliquin el perquè de la seva poesia o de la poesia en general. No pas el significat ocult d’un poema en concret, sinó una poètica que els identifiqui, que els defineixi, que ocupi un lloc al món. No és necessari, però m’atreviria a dir que és més bon poeta el que és capaç no solament d’escriure versos, sinó d’escriure sobre versos, els seus i els dels altres. N’hi ha uns quants exemples. Eliot, posem per cas, Auden, també Gil de Biedma i Cernuda, i Joan Ferraté i Gabriel Ferrater, i Carner, Pasolini, Comadira, Zagalewsky i, per descomptat, Paul Valéry.

I Quim Español. A punt de fer 80 anys, és un poeta colossal, “amb una formació humanística immensa i un talent molt gran”, com el defineix un amic comú. A part de la seva feina com a arquitecte, des de fa més de trenta anys que escriu llibres de poesia (i també novel·les), amb un rigor lingüístic extrem i un coneixement enciclopèdic del que vol dir fer literatura. Entre tècnica i enigma: mirades transversals sobre les arts (Edicions de 1984) és un volum de reflexions teòriques sobre poesia (i sobre arquitectura i música) que hauria de ser a totes les aules no pas com a moble decoratiu, sinó obert de bat a bat, subratllat i resseguit de dalt a baix, perquè els joves sabessin què vol dir escriure i estructurar espais i entendre què hi ha darrere un pentagrama.

Per això en parlo. Perquè és un d’aquells poetes que deia, un dels que pensen. Acaba de publicar un llibre (Quan es fa fosc) que hauria de ser celebrat amb focs artificials. Elegíac, amb versos cisellats sobre la pedra de la saviesa i de l’existència. Profund, important de debò. Els versos de Quim Español s’imposen no pas com a útils, sinó com a necessaris, amb la irresistible sensació que no es pot dir tot el que diu sense dir-ho de la manera com ho fa. O, com deia Valéry, “amb una harmonia indefinible entre el que s’hi diu i el que és”.