Pagar per les bosses

M’escapo a un centre comercial a cinc minuts de casa a comprar una samarreta blanca per al meu fill, que per molt que insisteixi que la previsió és bona companya de viatge, no he aconseguit que m’avisi amb un parell de dies d’antelació sobre allò que necessita. A la botiga on la trobo, l’operació per pagar el producte te l’has de fer tu soleta en una d’aquelles màquines que provoquen que ma mare rondini cada cop que les veu perquè pensa en la gent que han deixat amb una mà al davant i una altra al darrere. És d’hora i a la botiga hi ha poca clientela, i encara menys personal, així que ningú vigila aquell espai de prop. Diposito el producte a la safata, dono un OK a la peça que la pantalla m’indica que vull comprar, i tot seguit la màquina em pregunta si vull una bossa, que puc triar entre mitjana i gran i que m’ofereixen per vint cèntims. Observo un parell de clientes que tinc a banda a banda i detecto que indiquen que no, que passen de la bossa, però veig que després l’agafen igualment. Naturalment, no duc cap recipient on guardar la samarreta perquè ja fa vuit anys que les bosses es paguen arreu però sembla que no he tingut prou temps per aprendre que n’haig d’agafar una de l’armari de casa cada cop que surto a comprar. Observo que no soc l’única. Em pregunto de què ha servit realment la iniciativa de cobrar les bosses, si se suposa que l’objectiu era reduir-ne el consum del plàstic –es veu que amb els productes alimentaris se’n pot abusar, que ningú no diu ni piu– però les comprem un cop darrere un altre i ara, a més, fem disparar el consum de paper. Pagaria per saber fins on pugen els guanys de les botigues obtinguts amb la venda d’unes bosses que cada cop són de pitjor qualitat i més fines que el paper de fumar. Ben mirat, potser la iniciativa ha servit per desenvolupar l’enginy de qui es nega a pagar-les.