Les dones mouen el metro

La Guerra civil es va menjar els homes. A la reguarda, el país havia de continuar funcionant i les dones van fer un pas endavant. Eren necessàries arreu, també sota terra, per fer funcionar el metro. La nit de cap d’any del 1938, per exemple, la major part del personal que va atendre el servei va ser femení. Sense la seva aportació el tren subterrani de Barcelona no hauria funcionat.

L’aportació de la dona en tasques com les del metro durant el període bèl·lic va suposar un avenç en la lluita per la igualtat d’oportunitats laborals i, a partir d’aleshores, i de forma gradual, ja no hi va haver marxa enrere. Des del 2011 el nombre de dones que condueixen els combois ja va superar el d’homes, i des d’aleshores la tendència s’ha mantingut sempre així. És a dir, si demà les treballadores del metro barceloní no anessin a treballar, el servei quedaria molt afectat.

La presència i el pes creixent de les dones en aquesta infraestructura clau per a la mobilitat de les persones a la ciutat de Barcelona s’expliquen en un llibre promogut per la Fundació de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB). I queda explicat en una sèrie de plafons informatius que en forma de petita exposició pengen de la paret a l’intercanviador de Diagonal, els passadissos que enllacen l’estació de Diagonal de la línia 5 amb la de passeig de Gràcia de la línia 3 i aquestes dues amb la parada de Provença dels Ferrocarrils de la Generalitat.

En el llarg trajecte de poc més de dos-cents metres per aquest enllaç subterrani està bé fer una breu aturada davant les imatges de gran format i les explicacions que detallen l’evolució de la presència de la dona al metro. Unes simples dades serveixen per entendre l’evolució; el 1924 a les primeres dones que van entrar a l’empresa de transports només els era permès participar en tres funcions laborals –taquillera, revisora i inspectora–, mentre que actualment les dones assumeixen fins a 199 funcions diferents.

Una de les fotografies que criden l’atenció, i que també ajuden a entendre l’evolució de la relació de la dona amb el món del treball, és la imatge signada per Carlos Pérez de Rozas, el 1934, on cinc dones, amb els cabells ondulats de l’època, una fins i tot amb cargolí damunt el front, posen després de participar en el concurs de bellesa on van competir les treballadores del metro transversal i les del gran metro.

Les que van tenir molt clar que les coses havien canviat, i que a les dones calia valorar-les pels seus mèrits professionals i no pel físic, van ser les nou treballadores que el 1989 van impulsar un sindicat que van batejar com a Col·lectiu Independent de Dones del Metro (CIMM en el seu acrònim en castellà). Tan bona feina van fer que l’organització va créixer, s’hi van afegir homes i finalment va acabar canviant el nom.

I per noms, el de Mercè Sala, que a mitjans dels anys vuitanta es va convertir en la primera dona a presidir l’empresa TMB. Vinculat al seu pas per l’empresa hi ha dues fotografies que, tot i que no són les millors, permeten descriure aquell moment històric: la imatge captura una taula de treball, d’aquestes allargades, on tot són homes i corbates. És el consell directiu de TMB, tot homes menys una dona, asseguda a la presidència, dirigint la reunió, dirigint i fent moure el metro.