Fèlix Millet, útil coartada

L’últim favor que Fèlix Millet i Tusell fa, de forma invo­luntària en aquest cas, per esbor­rar el pas­sat d’ignomínia d’un sec­tor sig­ni­fi­ca­tiu d’una classe social lliu­rada al fran­quisme i després al cen­tra­lisme espa­nyol és voler per­so­ni­fi­car el gruix de la bur­ge­sia cata­lana en la seva per­sona. Si de cas de la majo­ritària dels bur­ge­sos de Bar­ce­lona, i encara.

La bur­ge­sia cata­lana bar­ce­lo­nina, no tota la del país, pro­vi­nent del món de la indústria i dels grans pro­pi­e­ta­ris, com a classe social, des del final de la Guerra Civil mai no va com­pro­me­tre’s amb l’Orfeó Català. Va ser fran­quista i com a tal fins al final del règim hi va col·labo­rar, o com a mínim va dei­xar fer, amb l’intent de geno­cidi cul­tu­ral con­tra la seva llen­gua i la seva cul­tura. Els bur­ge­sos cata­lans bar­ce­lo­nins fran­quis­tes van renun­ciar a la seva pròpia llen­gua i van arri­bar a evi­tar-la fins i tot en l’àmbit fami­liar: lle­giu per exem­ple les memòries de l’Oriol Bohi­gas, en què ho denúncia, o les de l’Est­her Tus­quets, mem­bre i partícip ideològic d’una fanàtica família fran­quista gua­nya­dora de la guerra, en què fins i tot esmenta un petit museu propi dedi­cat a la ide­o­lo­gia, els tri­omfs i els símbols nazis. Tots ells van abo­mi­nar de la cul­tura cata­lana. Ras i curt. La resta és voler con­fon­dre la gent.

La mala intenció d’uns, el par­ti­disme sec­tari d’altres i la ignorància de massa ha fet coin­ci­dir en una gene­ral con­fusió mediàtica els qui odien Cata­lu­nya i els qui viuen en l’auto­odi i enge­guen el ven­ti­la­dor de la por­que­ria per així sumar-hi els enga­nyats pel des­co­nei­xe­ment o la ignorància, tot en un objec­tiu comú. Ata­car el fet naci­o­nal català. En aquest cas, el fet cul­tu­ral català i totes les ins­ti­tu­ci­ons i per­so­nes que li donen suport.

El juliol del 1936, per sal­var la vida que cor­ria perill sota la revo­lució des­fer­mada, per poder recu­pe­rar la pro­pi­e­tat en un futur de victòria mili­tar junt amb el con­següent botí de guerra i, també, per un error cab­dal irre­pa­ra­ble de la Lliga Cata­lana de no veure el con­cepte no democràtic de les dre­tes i esquer­res espa­nyo­les, el gruix de la bur­ge­sia cata­lana va fugir fos a Bur­gos, a Sant Sebastià, Sevi­lla, Itàlia o París. L’ànima la tenien, però, al cos­tat del fran­quisme més ferotge. A la Cata­lu­nya en guerra l’esquerra cata­lana i la revo­lució social es van fon­dre com neu sota el sol en mans del repu­bli­ca­nisme esta­ta­lista i el comu­nisme esta­linià.

El preu ha estat que d’ales­ho­res fins al pre­sent mai més ha jugat un paper cap­da­van­ter en la soci­e­tat cata­lana. Fou tite­lla només auto­rit­zada a fer nego­cis en el fran­quisme, en democràcia està a mercè dels par­tits espa­nyols que res han fet ni fan, ho han demos­trat des del fran­quisme ençà, per defen­sar-la com a classe social i gene­ra­dora de riquesa.

La bur­ge­sia cata­lana bar­ce­lo­nina hegemònica, cas­te­lla­nit­zada, estava al Liceu, al Círculo Ecu­es­tre i al Polo. Allí va exer­cir sense límits a ser infi­del al país que els havia fet rics i classe hegemònica. L’Orfeó era el refugi dels cata­lans de car­rer, de la gent sense nom, de la gent vul­gar que par­lava “en català”, de la gent de comar­ques i d’aquells qua­tre, qua­tre gats, no més, “traïdors de classe” mig bojos que no volien recor­dar-se del 36 i que, ves per on, defen­sa­ven la cul­tura cata­lana tot i ser empre­sa­ris de debò. Els Caru­lla, Cendrós, Riera i pocs més.

Els qui en feien escarni, Boa­de­lla i com­pa­nyia és la cua dels bufons, i els qui li van riure les gràcies i ara ho ama­guen d’allò més, hi van sumar el Mont­ser­rat refugi cul­tu­ral i anti­fran­quista, per així tapar-se les ver­go­nyes del seu espa­nyo­lisme tro­nat. Aquí també hi tro­baríem molts mar­xis­tes locals, ara reci­clats sem­bla que de debò en haver de gover­nar i tro­bar el país real i no el que havien ima­gi­nat des de Sarrià i l’“Ensanche” bar­ce­loní.

Par­lar de l’Orfeó Català és fer-ho d’una soci­e­tat coral fun­dada l’any 1891 per Lluís Millet i Pagès i Ama­deu Vives. Lluís Millet es va lliu­rar ple­na­ment a l’obra de l’Orfeó. Religiós i con­ser­va­dor, actuà a favor de l’home i del poble, dels sen­zills i els humils. Com ho eren, i ho són, els Cors de Clavé, l’ombra allar­gada i ori­gen de la idea ini­cial de l’Orfeó. L’Orfeó Català tenia per objec­tiu pri­o­ri­tari enlai­rar cul­tu­ral­ment i huma­na­ment el poble català amb el cant coral i pro­jec­tar el país al món. També una tri­ple fina­li­tat que sem­pre féu pre­sent en tot el que va fer: ambició artística, moral i patriòtica.

Fèlix Millet i Tusell amb els seus delic­tes de tota mena ha insul­tat els seus avant­pas­sats, la seva família, el seu país i, a més a més, en jugar amb car­tes mar­ca­des, és l’excusa ad hoc que per­met que pas­sin per ava­la­dors de la cul­tura cata­lana molts dels qui, sobre­tot a Bar­ce­lona, en foren absents, llu­nyans si no col·labo­ra­dors més o menys direc­tes dels geno­ci­des.
En arri­bar la tran­sició democràtica, els bur­ge­sos bar­ce­lo­nins naci­o­nal­ment ase­xu­ats neces­si­ta­ven ren­tar el seu pas­sat, Fèlix Millet, pro­ce­dent d’una de les famílies que sí que va com­pro­me­tre’s amb el país, per con­vic­ci­ons i fets, fou l’encaix per fer-ne un magma en què res es dema­nava a ningú.

Els era garan­tia de seny, de tran­quil·litat de classe, un Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona pre­si­dit a finals dels 80 i els 90 per un soci­a­lista dar­rere un altre d’ori­gen burgès de famílies nos­tra­des amb boirós pas­sat fran­quista i una Dipu­tació que feia de con­tra­po­der a la Gene­ra­li­tat en què manava un cata­la­nista enragé que, mal­grat tot, això és, haver estat ban­quer, no cre­ava prou con­fiança. La Gene­ra­li­tat en mans del cen­tre català volia atraure vers el país uns bur­ge­sos encara enyo­ra­dis­sos del fran­quisme nostàlgic revis­cut amb el PP, al qual vota­ven, i voten. Ajuda a expli­car aquesta olla bar­re­jada en què remena Fèlix Millet les feble­ses de tots, polítiques i ins­ti­tu­ci­o­nals, per actuar com un màgic rei Mides de cui­ner de cinc estre­lles.

Ara sur­ten misèries per­so­nals de tota mena, audi­tors cecs, una allau de tram­pes. Una justícia de pena. Si mirem una mica més amunt, veu­rem que tot això té una lògica. Gua­nyar o per­dre una guerra civil té con­seqüències en dues o tres gene­ra­ci­ons, però aquí cal sumar-hi els gai­rebé 40 anys de dic­ta­dura. Si a l’inici de la democràcia s’hagués fet creu i rat­lla amb el pas­sat, això no hau­ria succeït. De tram­po­sos n’hi ha hagut sem­pre, però con­ver­tir fran­quis­tes en demòcra­tes d’un dia per l’altre, ser còmpli­ces amb el silenci de tot el tràgic ocor­re­gut, explica la neces­si­tat de tre­pes, com Millet i d’altres, per poder con­ver­tir opor­tu­nis­tes camaleònics en gent de bé de tota la vida.