Kosovo per uns dies

S’ha dit gai­rebé tot sobre Kosovo. Als uns la decla­ració d’inde­pendència d’aquest nou Estat euro­peu –una mica de res­pecte, doncs, que un Estat encara és un Estat– els ha obert el cel, i als altres, l’infern. No cal dir què se li ha obert al cro­nista. En les pàgines inte­ri­ors d’aquest ben­vol­gut paper d’estrassa hi tro­ba­ran opi­ni­ons sol­vents, emo­ci­o­nants, vehe­ments... Molt bé. Allò que no s’acaba d’enten­dre en tot aquest serial –que, com qual­se­vol altre, durarà només un dia si les coses van com han d’anar– és per què a Espa­nya tanta gent pro­clama que Cata­lu­nya no és Kosovo. Ja ho sabíem.

Aquí, les cas­ta­nyes ens les men­gem calen­tes i no tenim un atur del 50 per cent. Si no ho som, per què n’hi ha a Espa­nya tants que no dei­xen d’insis­tir-hi? Pot­ser volen que els sen­tim dins i pot­ser volen que els sen­tin a fora. Amb els de dins, hau­rien de dei­xar-ho córrer. Els que cre­uen que la lli­ber­tat és pos­si­ble con­ti­nu­a­ran cre­ient-ho mal­grat tots els brams de tonyina ferida i totes les ame­na­ces parasèrbies. Sense que cal­gui ser koso­vars, volen ser tan lliu­res com ells. Pel que fa als de fora, no cal que s’hi enca­par­rin tant.

És obvi que a Rússia i els seus satèl·lits no els ha agra­dat gens aquesta història. Perquè Sèrbia és eslava i Kosovo no. I perquè no estan per a bro­mes. A l’entorn de l’antiga metròpoli de l’exim­peri soviètic hi ha una pila de repúbli­ques que espe­ren la seva opor­tu­ni­tat. Rússia pres­si­o­narà tant com pugui per impe­dir el reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal del nou Estat. Només cal pen­sar per un moment què pas­sa­ria a Txetxènia si els txet­xens pogues­sin votar amb les mínimes garan­ties. Com que Rússia ja tiba amb força, Espa­nya hau­ria d’estar-se’n. No veuen que a fora no hi pin­ten res?