Porcel a Madrid

Això era que Bal­ta­sar Por­cel, home de posi­ci­ons polítiques i naci­o­nals ben mode­ra­des, visi­tava Madrid, fa alguns anys, per pre­sen­tar l'edició cas­te­llana de la seua novel·la, Olym­pia a mit­ja­nit. Sabent, amb tota cer­tesa, que l'esforç era d'uti­li­tat escassa, i que s'havia de ven­dre molt menys que en català: és una fata­li­tat que a tots ens toca, geològica, impla­ca­ble. Por­cel expli­cava després que allà, en la pre­sen­tació, tots eren molt simpàtics, amb “sim­patía pro­ver­bial”, fins que després, a taula, “los ánimos se sul­fu­ran y asoma la cuestión política”. Apa­regué l'ETA i Carod, i Mara­gall qua­li­fi­cat de “pobre dia­blo” que s'aferra a la pol­trona, i els polítics cata­lans trac­tats de dements, com tots els que volen “tro­cear España”, etcètera. Res de nou sota el sol, d'ençà dels temps de Don Fran­cisco de Que­vedo, pel cap baix. Por­cel intentà asse­re­nar els espe­rits, asse­gu­rava que a Cata­lu­nya mana­ven de dalt a baix els soci­a­lis­tes –no els “naci­o­na­lis­tes”–, sota el con­trol del seu líder cor­dovès José Mon­ti­lla, home de per­fecta fide­li­tat espa­nyola i cons­ti­tu­ci­o­nal. I explicà que si Carod era tan famós la culpa la tenien Aznar i el PP. Ara, pot­ser, hau­rien par­lat de l'Esta­tut i de la sentència del Gran Tri­bu­nal en ter­mes molt sem­blants, o equi­va­lents. La res­posta dels com­panys de taula “es tre­menda”, diu: afir­men que s'ha tor­nat boig, que el tal Mon­ti­lla no saben qui és, que Rajoy hau­ria de ser tan “recio” com Aznar, que Espa­nya està a punt d'escla­tar, i que “a tanta exi­gen­cia periférica habría que cor­tarla por lo sano”.

Afir­mava Por­cel quan ho expli­cava que, en aquest tema, li par­la­ven igual soci­a­lis­tes i popu­lars, que les reac­ci­ons eren del tot equi­va­lents: la diferència era que els pri­mers ho deien en veu baixa, això sí, i els segons a crits. Els con­testa, als uns i als altres, que el naci­o­na­lisme espa­nyol “es más fiero y encima triun­fante”, que a Espa­nya qui la des­ar­bora és la Unió Euro­pea, i que men­tre l'espa­nyo­lisme és uni­forme, el cata­la­nisme es troba divi­dit. Ja ni es dig­na­ren a res­pon­dre, asse­gu­rava: només li deien que no ente­nem res des de la perifèria, que a Madrid sí que saben resol­dre les coses. El novel·lista, com­pun­git, comenta que (eren temps pre­e­lec­to­rals), atès el que ha sen­tit en la con­versa, el PP hau­ria de traure com a mínim 300 dipu­tats. No va ser així, però l'experiència de Por­cel a Madrid em con­firmà en la idea: van ser més de 300, els dipu­tats sumats del PP i del PSOE, però més de 300 pen­sant igual, i uns ho diran en veu (no sem­pre) baixa i uns altres a crits. No hau­rien ser­vit de res, per tant, ni les parau­les que el bon Bal­ta­sar, des de la seua mode­ració política, pro­nuncià més tard en un acte molt públic, par­lant de la inti­mi­tat de la llen­gua, de l'experiència de viure, lli­gada a l'idi­oma, d'emo­ci­ons pro­fun­des i no d'afir­ma­ci­ons naci­o­nals. A Madrid, això els és ben igual: ni la llen­gua, ni la lite­ra­tura, ni els lli­bres, ni res.

No sé quants lec­tors saben (ni sé si els interessa: segu­ra­ment no) que en un lloc pri­vi­le­giat i caríssim de Madrid, al car­rer d'Alcalá, hi ha el Cen­tre Cul­tu­ral Blan­querna, que repre­senta que és l'apa­ra­dor ofi­cial i ben visi­ble de la cosa cata­lana al cor mateix de la capi­tal d'Espa­nya. Com una ambai­xada cul­tu­ral, con­so­lat d'art i de lli­bres, i una mica d'infor­mació ins­ti­tu­ci­o­nal i turística. Cada any, el dia de Sant Jordi s'hi cele­bra, entre altres actes, amb algu­nes pre­sen­ta­ci­ons de lli­bres recents. Fa pocs anys, poc després de Por­cel, jo hi vaig haver d'assis­tir, per la tra­ducció cas­te­llana de la meua novel·la Pur­ga­tori. La idea d'aques­tes pre­sen­ta­ci­ons se suposa que és útil i res­pec­ta­ble, i que hauríem d'estar molt con­tents que autors en llen­gua cata­lana es pre­sen­ten el dia del lli­bre a Madrid a través de tra­duc­ci­ons a l'espa­nyol. Cosa que cap cen­tre equi­va­lent valencià (d'altra banda ine­xis­tent a la capi­tal de l'Estat) segu­ra­ment no hau­ria fet mai. Al govern del senyor Camps no pareix que li interes­sen els lli­bres valen­ci­ans. I menys encara traduïts i pre­sen­tats a Madrid. Al pre­si­dent Lerma tam­poc li interes­sa­ven. Si de cas els interes­sen, a l'un i a l'altre, mai no se n'ha vist cap senyal apre­ci­a­ble. És nor­mal, i així ha estat sem­pre entre nosal­tres, ara i abans. També deu ser nor­mal, vista l'experiència repe­tida, que el resul­tat diguem-ne comer­cial d'aques­tes pre­sen­ta­ci­ons siga més aviat pobre. O mise­ra­ble. Del Pur­ga­to­rio en espa­nyol, cap notícia: mort, i a l'infern.

Fa més de deu anys, vam pre­sen­tar també a Madrid la tra­ducció del meu Borja papa, amb l'ama­ble par­ti­ci­pació de Manuel Vicent, ben cone­gut per aque­lles ter­res. Hi hagué entre­vis­tes de premsa i de ràdio i tot això, com ha de ser, ges­ti­o­na­des per l'edi­to­rial de la versió espa­nyola. I lla­vors, un mig amic meu que té una lli­bre­ria prop de la Plaza Mayor em va dir: “Com que es tracta de tu, dema­naré dos exem­plars i els posaré a l'apa­ra­dor, però no es ven­dran: quan la gent veja que posa Joan F. Mira, no els com­prarà”. Si no fóra un lli­bre traduït del català, si el nom de l'autor fóra Jean, o John o Gio­vanni, cap pro­blema, digué. Però si es diu Joan (o Pere, o Jaume o Jordi), no hi ha res a fer. En efecte, aquell lli­bre s'ha venut, en cas­tellà, menys de deu vega­des menys que en la versió ori­gi­nal, i la resta a la tri­tu­ra­dora. I ara mateix, Les veus del Pamano de Jaume Cabré porta venuts en ale­many i en altres llengües cen­te­nars de milers d' exem­plars, i en espa­nyol en deuen ser a penes un gra­pat. I així podria citar altres lli­bres i altres autors, en pro­por­ci­ons sem­blants, com ara els de Bal­ta­sar Por­cel mateix, o els de Fer­ran Tor­rent, per par­lar d'autors de ven­des ben abun­dats en català, i gai­rebé insig­ni­fi­cants en espa­nyol.

No és una lamen­tació, és una cons­ta­tació. Allà, al ter­ri­tori que en diem Madrid, que no és només una ciu­tat, és un país sen­cer, inten­tar fer lle­gir lli­bres traduïts del català és una acti­vi­tat simbòlica, necessària, edu­cada, i apro­xi­ma­da­ment inútil. Si l'autor es diu Jaume o Joan, la reticència, la resistència, el rebuig, seran més forts que qual­se­vol pre­sen­tació. Així és com és, i després ve la política, i vénen els dia­ris i els par­la­men­ta­ris, i les sentències i les reticències, i tot allò que hi ha hagut sem­pre i que hi haurà eter­na­ment. Ho asse­nyalà Fus­ter, tor­nant d'una d'aque­lles tro­ba­des d'escrip­tors cata­lans i cas­te­llans de finals del fran­quisme, quan sem­blava (només sem­blava) que hi havia tanta sim­pa­tia i tanta bona volun­tat. La con­clusió fus­te­ri­ana es va fer cèlebre, i era defi­ni­tiva: “A Madrid, tot és visigòtic”. No en una sola matèria, sinó en mol­tes. Més valdrà, doncs, que pen­sem en una altra cosa.