Laporta necessita un poeta

Els poe­tes solen rega­lar als polítics pun­tes de dia­mant per donar bri­llan­tor i emoció als seus dis­cur­sos, sovint gri­sos i repe­ti­tius. Joan Mara­gall va crear un d'aquests dia­mants de la retòrica en des­criure com un alçament popu­lar el feno­men de la Soli­da­ri­tat Cata­lana que va arra­sar a les elec­ci­ons de 1907 a les Corts. “Soli­da­ri­tat és la terra, ho sents?”, va escriure a La Veu de Cata­lu­nya per recri­mi­nar els que cri­ti­ca­ven el movi­ment perquè el veien com una sim­ple olla de grills.

Sem­bla que Joan Laporta ha visi­tat l'expo­sició Moder­nit­zació i Cata­la­nisme, ins­tal·lada a la seu de la Dipu­tació de Bar­ce­lona, i allà ha tro­bat ins­pi­ració per a la seva Crida a la Soli­da­ri­tat Cata­lana per la Inde­pendència. L'expre­si­dent del Barça demos­tra habi­li­tat en uti­lit­zar l'autor de l'Oda a Espa­nya per als seus interes­sos, però no exhi­beix pre­ci­sa­ment poe­sia en el seu eslògan de capçalera: Que no ens pren­guin més el pèl, una trista advertència de gran sem­blança cons­truc­tiva amb el mític “que no esta­mos tan mal”.

L'anàlisi que fa el líder de la nova Soli­da­ri­tat per jus­ti­fi­car la seva alter­na­tiva és un pèl forçada. Per la com­pa­ració que fa de la situ­ació cre­ada per la llei de juris­dic­ci­ons de 1906 (juris­dicció mili­tar per les ofen­ses als símbols d'Espa­nya) amb la pro­vo­cada per la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal que reta­lla l'Esta­tut refe­ren­dat el 2006, i també per l'ale­gre des­qua­li­fi­cació que fa de les alter­na­ti­ves de la resta de par­tits (el con­cert de CiU, el referèndum d'ERC i el fede­ra­lisme del PSC) com a sim­ples impos­si­bles.

Impos­si­ble no hi ha res, en política. Impro­ba­ble, sí. Macià i Cambó, líders d'aque­lla pri­migènia Soli­da­ri­tat, sabien que era poc pro­ba­ble que obtin­gues­sin una situ­ació ins­ti­tu­ci­o­nal com la que Cata­lu­nya té avui, per exem­ple, però sí que era pos­si­ble gua­nyar la Dipu­tació de Bar­ce­lona. I així ho van fer. Ara, Laporta i els diri­gents de la nova Soli­da­ri­tat cre­uen impos­si­ble tirar enda­vant qual­se­vol alter­na­tiva de les que pro­posa la com­petència, però veuen la inde­pendència prou pro­ba­ble per pro­po­sar-ho als elec­tors.

Exi­gei­xen un acte de fe abso­lut. Des­car­tats els Mau­ser, que diria l'avi Mara­gall, els farà falta molta més poe­sia que la man­lle­vada, ni que sigui sobre la ruta a seguir, per acon­se­guir l'alçament elec­to­ral per­se­guit.