Altea, Calp, Benidorm

Bai­xant per l'auto­pista del Medi­ter­rani, pas­sat València, s'obser­ven a banda i banda turons, pobla­ci­ons peti­tes i pai­sat­ges gai­rebé imma­cu­lats que con­gra­cien l'espec­ta­dor amb una visió romàntica del país. Uns quilòmetres més enllà, de nou a prop de la costa, el pai­satge es trans­forma. Apa­rei­xen aquí i allà els esce­na­ris dels titu­lars de premsa dels dar­rers anys. Grans cica­trius en forma d'urba­nit­za­ci­ons mar­quen les ser­ra­la­des cos­ta­ne­res. Urba­nit­za­ci­ons, unes encara a mig cons­truir, les altres bui­des o en estat de quasi aban­do­na­ment. Mol­tes d'elles com­pra­des per petits i grans espe­cu­la­dors que entra­ren a for­mar part del miratge del crei­xe­ment per­petu per enxam­par-se els dits. En algu­nes d'aques­tes urba­nit­za­ci­ons, m'expli­quen, grups nom­bro­sos de naci­o­na­li­tat i pelatge ben dife­rent han pac­tat llo­guers o com­pres com faria una gran superfície, a l'engròs i a preus reben­tats.

Afor­tu­na­da­ment, Altea, la nos­tra des­ti­nació, con­ti­nua tenint l'encant que vaig des­co­brir quinze anys enrere. S'ha cons­truït mas­si­va­ment, reco­nei­xen els meus amfi­tri­ons, però el casc antic ha aguan­tat prou bé. Tot i així, la sobre­o­ferta de pisos ha fet ensor­rar els preus. Cap al Nord, des del balcó, veiem Calp i la nova filera de gra­ta­cels sobre el mar. Edi­fi­cis impo­nents que aca­ben per fon­dre's amb la zona de xalets on, diuen, sis mesos a l'any hi viuen mili­o­na­ris rus­sos. Al Sud d'Altea, s'ende­vina Beni­dorm. Una de les ciu­tats més den­sa­ment pobla­des. A l'esquerra del seu nucli antic s'aixeca la zona dels hotels, buits la major part de l'any. A la dreta, l'altre petita Man­hat­tan on es con­cen­tren els apar­ta­ments turístics, igual­ment buits gai­rebé tot l'any.

Les dades del sec­tor no són gaire enco­rat­ja­do­res. A l'Estat espa­nyol l'habi­tatge con­ti­nua sobre­va­lo­rat un 17%. A dia d'avui, per a un 8% dels hipo­te­cats, la seva hipo­teca val més que la casa on viuen. Es cal­cula que a finals d'any hi haurà 500.000 hipo­te­ques exe­cu­ta­des per impa­ga­ment. Moment que coin­ci­dirà amb la fi de les des­gra­va­ci­ons a la com­pra d'habi­tatge i amb l'endu­ri­ment de la regu­lació comp­ta­ble que per­me­tia a bancs i cai­xes man­te­nir l'estoc de pisos a preus arti­fi­ci­al­ment alts.

Les dades són més negres per a les zones de segona residència, allà on ens tro­bem. La moro­si­tat publi­cada per al País Valencià (no con­fon­dre amb la real) és de les més altes: un 7'5%. A les comar­ques d'Ala­cant diuen ben seri­o­sa­ment que cal­dria l'arri­bada d'un milió de rus­sos per esta­bi­lit­zar el preu del mer­cat immo­bi­li­ari i repren­dre el crei­xe­ment. En sen­tir això, costa apar­tar del cap el refe­rent de Dubai. La ciu­tat-estat que va arri­bar a con­cen­trar, en un ter­ri­tori de les dimen­si­ons de la província, una quarta part de les grues del pla­neta.

Per altra banda, els amfi­tri­ons expli­quen casos com per escriure una novel·la de ter­ror sense sor­tir de la Marina Baixa. Polítics locals impu­tats, ajun­ta­ments arruïnats, empre­sa­ris fugits. Per damunt de la resta, la història de l'alcalde de Palop assas­si­nat a trets pel seu regi­dor d'urba­nisme. Una nar­ració on no hi fal­ten plans de reor­de­nació urbanística, lli­bres d'actes des­a­pa­re­guts i exe­cu­ci­ons pla­ne­ja­des a l'estil de Tony Soprano: en un prostíbul de car­re­tera i per còmpli­ces un nar­co­tra­fi­cant, un empre­sari del calçat i dos pis­to­lers txecs. El pit­jor no són les bes­ti­e­ses que s'han fet, diuen. És la sen­sació d'impu­ni­tat gene­ral que per­met pen­sar que a la mínima opor­tu­ni­tat tot tor­narà a aquesta par­ti­cu­lar nor­ma­li­tat. Com en l'anunci del PP sobre l'Esta­tut només fal­tarà afe­gir: porqué Zapa­tero lo per­mite.