Canvi i decadència

Em sem­bla haver-los par­lat ja d'un estudi que els senyors Ace­mo­glu (MIT) i Robin­son (Har­vard) van publi­car l'any 2006. Inten­ten demos­trar que un canvi polític no implica necessària­ment reno­vació. Si no s'acon­se­gueix recan­viar les elits del país, el tri­omf polític resulta estèril. Aquest fou el cas del sud dels Estats Units, que, mal­grat haver reno­vat la classe política pel fet d'haver per­dut la Guerra Civil (1865), no va ser capaç de reno­var les elits tra­di­ci­o­nals. La renda per càpita del sud es va man­te­nir en el 50% de la mit­jana dels Estats Units fins a la dècada del 1960, quan Ken­nedy i, sobre­tot, John­son van forçar la reno­vació de les elits sudis­tes. Cent anys va tri­gar a fer efecte la con­questa d'Atlanta per part del gene­ral Sher­man!

L'estudi demos­tra que si els polítics no tenen prou coratge i estímuls les elits s'enquis­ten i sobre­vi­uen decen­nis. I jo diria que la decadència actual de Cata­lu­nya té molt a veure amb aquest efecte. Al nivell d'incom­petència i de desori que ha demos­trat el tri­par­tit, convé afe­gir-hi el fet de no haver per­se­guit el recanvi de les elits. Uns (PSC) perquè for­men part de les exis­tents; altres (ERC) perquè n'han pretès for­mar-ne part sense reno­var el sis­tema, tot adap­tant-se als mètodes exis­tents. En con­seqüència, el país ha detec­tat can­vis només en allò que depèn direc­ta­ment del DOG com, per exem­ple, els límits de velo­ci­tat i altra regla­men­tació de flaire “eco­no­mia pla­ni­fi­cada”.

Però cons­ti­tui­ria un error pen­sar que les elits s'han enquis­tat ara. Desen­vo­lu­pen arrels d'ençà de la mort de Franco i, en alguns casos, des d'abans. És para­digmàtic el cas Palau. Totes les ires s'han cen­trat en el senyor Millet, però no en els veri­ta­bles res­pon­sa­bles del desori: els mem­bres del patro­nat. Allí s'hi bar­re­gen des d'hereus del fran­quisme fins a gent con­si­de­rada cata­la­nista. I ningú ha tin­gut el coratge de dema­nar-los res­pon­sa­bi­li­tats i fer-los fora. També tenim el cas de les cai­xes d'estalvi. Contrària­ment al que ha succeït a la resta del món, lluny de cas­ti­gar els que han pro­vo­cat el forat, se'ls ha man­tin­gut en el càrrec.

El ven­tall d'exem­ples és molt ampli i l'aversió al canvi ha esde­vin­gut norma. Es troba con­ve­ni­ent l'existència de can­di­da­tu­res úniques a orga­nis­mes com la Cam­bra de Comerç, Foment..., i es con­si­dera un atac als interes­sos de la comu­ni­tat que s'hi pre­sen­tin alter­na­ti­ves. Alter­na­ti­ves que, a sobre, són com­ba­tu­des amb males arts. Aquesta fruïció pels pri­vi­le­gis, aquesta aversió a la reno­vació, ha gene­rat una soci­e­tat poruga, immo­bi­lista i deca­dent. Gerents de sem­pre per a empre­ses de sem­pre, que arri­ben a dalt de tot a l'edat en què, a l'estran­ger, els exe­cu­tius són reem­plaçats per sang nova. Però també capar­rons de secció de peti­tes empre­ses que dedi­quen els seus esforços a pro­te­gir-se, a llui­tar perquè res no els bellu­gui. Tots ells con­fir­men la frase que asse­gura que si Bill Gates fos d'aquí, Micro­soft no exis­ti­ria.

El nou govern que surti de les elec­ci­ons haurà de trans­me­tre con­fiança. Però aca­barà d'enfon­sar el país si aquesta con­fiança és per als de sem­pre, i no per als que volen fer coses noves. Noves elits que no han de rebre ni favors ni sub­ven­ci­ons sinó, sim­ple­ment, comp­tar amb la com­pli­ci­tat del seu govern.