Coses que canvien

Blanc o negre. Gua­nyar o per­dre. Tot o res (la cul­tura de l'èxit no té mati­sos). Si no ho fas tu ho farà un altre. En con­clusió, això a qui bene­fi­cia? Jo i els altres. Pro­te­geix-me dels meus amics, que dels meus ene­mics ja me n'encar­rego jo (la soci­e­tat de l'èxit no té moral). Tots com­par­tim la res­pon­sa­bi­li­tat d'una de les prin­ci­pals cau­ses de la degra­dació de la política, que és assu­mir de manera acrítica que l'obli­gació de tot polític és fer el que cal­gui per asso­lir l'èxit, que no és una altre cosa en el seu cas que acon­se­guir les màximes quo­tes de poder.

La política acos­tuma a jus­ti­fica el seu afany de poder argu­men­tant que la manera més eficaç de por­tar a terme el seu pro­jecte de trans­for­mació o de cons­trucció d'un model és des del govern. Això podria ser veri­tat si no fos perquè el preu que cal pagar per gover­nar sig­ni­fica sovint la renúncia a tot o a una part impor­tant del propi pro­jecte, que, en alguns casos, fins i tot s'acaba modi­fi­cant per jus­ti­fi­car el que s'ha fet o el que es pensa fer.

La subli­mació d'aques­tes con­tra­dic­ci­ons s'acos­tuma a mate­ri­a­lit­zar durant les cam­pa­nyes, cada cop més llar­gues i fei­xu­gues. Aquest és un període en el qual l'amnèsia afecta selec­ti­va­ment els can­di­dats, que tenen com a prin­ci­pal objec­tiu que ens fixem més en el que diuen que en el que fan o han fet. Massa sovint accep­tem que això forma part del joc, com també l'exa­ge­ració, que pot aca­bar defor­mant greu­ment la rea­li­tat i acos­tant-se peri­llo­sa­ment a la men­tida, i que ha aca­bat for­mant part del dis­curs polític sense que això passi fac­tura. Davant de la impu­ni­tat –no els costa vots, tot­hom vota o deixa de votar els seus–, creix la irres­pon­sa­bi­li­tat –no es com­plei­xen els com­pro­mi­sos ja que no es pas­sen comp­tes– i la pica­resca.

Els més espa­vi­lats de tots són els equips de cam­pa­nya. Tot el dia amb les enques­tes a la mà van deci­dint què cal dir en cada moment i els és igual anar a la dreta que a l'esquerra. Si t'has pas­sat qua­tre anys defen­sant una cosa i ara toca dir que el que cal és fer la contrària, fes-ho amb la màxima con­vicció. Però sobre­tot no diguis que ha estat un error; això seria una mos­tra de debi­li­tat i els teus adver­sa­ris ho apro­fi­ta­rien per fer-te miques. Ja se sap que el més sem­blant a l'eco­sis­tema de l'èxit és la impla­ca­ble llei de la selva.

Però podria ser que la tri­ple crisi (econòmica, social i de valors) posi en qüestió alguns d'aquest pres­supòsits. La fia­bi­li­tat és millor que l'espec­ta­cu­la­ri­tat (veri­tat o men­tida?). El futur és una il·lusió, el pre­sent una rea­li­tat. Tre­ball i esforç. Objec­tius clars, camins tran­si­ta­bles, ris­cos assu­mi­bles. No tot s'hi val. Podria pas­sar que es passés a valo­rar la coherència i que es pena­litzés la con­tra­dicció.

La base necessària i l'impuls impres­cin­di­ble de la rege­ne­ració política és l'acció cons­ci­ent i res­pon­sa­ble dels ciu­ta­dans. El vot no és l'única ni la més impor­tant de les seves for­mes d'expressió, però pos­si­ble­ment sí que és la més efec­tiva. Aquest cop sem­bla que són molts més que mai els elec­tors que pen­sen can­viar d'opció política i els que estan medi­tant un vot en blanc o una abs­tenció crítica. Facin el que facin final­ment, l'autèntic valor serà que la seva sigui una acció cons­ci­ent i prou clara per no per­me­tre que es faci una lec­tura interes­sada, mani­pu­lada o equívoca, i menys encara un ús con­trari a les raons que el van moti­var.