No en diguis periodisme

Pot­ser perquè fa un temps que em miro el peri­o­disme des d'una certa dis­tan­cia nostàlgica, m'ha vin­gut al cap una roda de premsa a Girona amb l'ales­ho­res minis­tre de Sani­tat de la UCD, en Juan Rovira Tara­zona. L' home va arri­bar gai­rebé una hora tard i un grup de peri­o­dis­tes ens vam negar a fer-li cap pre­gunta com a pro­testa.

Val a dir que eren els anys de la Tran­sició i que en aque­lla època gai­rebé tots érem del morro fort. El gover­na­dor civil va aga­far una empre­nyada monu­men­tal i el minis­tre es va que­dar de pasta de moni­ato men­tre es des­feia en expli­ca­ci­ons davant la caterva de lla­nuts silen­ci­o­sos.

Ara sem­bla que el que és real­ment estrany és que els peri­o­dis­tes tin­guin permís per obrir la boca durant les inter­ven­ci­ons d'alguns per­so­nat­ges públics o pri­vats, perquè el que abans es conei­xia com a rodes de premsa ha estat recon­ver­tit en el que eufemísti­ca­ment es deno­mina com­pa­rei­xen­ces sense pre­gun­tes. Jordi Pujol va ser un avançat de la cosa amb l'“avui no toca”, una versió nos­trada del no com­ment anglès. Cen­dra sobre el cap i penitència eterna per als que ho vam tole­rar. Però és que ara la fórmula s' ha refi­nat. Cada cop mes pre­si­dents, minis­tres, con­se­llers, direc­tius o fun­ci­o­na­ris amb galons de cabo chus­quero sur­ten davant els mit­jans, diuen qua­tre vague­tats, nor­mal­ment lle­gi­des per no ficar-se de peus a la galleda, i giren cua sense accep­tar cap pre­gunta.

També des de fa un temps, algu­nes enti­tats i par­tits han posat de moda res­trin­gir l' accés de les càmeres als seus actes públics i mítings de cam­pa­nya. A canvi dis­tri­bu­ei­xen imat­ges i so enre­gis­trat per l'orga­nit­zació on curi­o­sa­ment mai sur­ten vis­tes tan pròpies com la del mili­tant fent una cap­ci­nada o l'embar­bus­sa­ment del can­di­dat. Tot ple­gat con­ver­teix els pro­fes­si­o­nals en figu­rants de luxe i la feina dels peri­o­dis­tes en una repre­sen­tació dis­se­nyada per ofe­rir una imatge asèptica i plana. Algú en un atac de cinisme em va dir que això estal­via calés en temps de crisi. Però la con­seqüència de tot ple­gat és que el dret a la infor­mació i el sagrat deure de pre­gun­tar que­den escapçats per estratègies de màrque­ting que no tenen res a veure amb el peri­o­disme.