AMB ACCENT
Disculpeu les molèsties
de víctimes deien que han après que ‘justice
is not just us'
Aquest és el meu primer article a la contra. Disculpeu, doncs, les molèsties. M'estreno amb una nova edició del gran festival de l'economia dominant, la cimera dels G-20 que comença avui a Corea del Sud, amb representants de les nacions més riques del món i de les emergents. Tot i que des que va esclatar de manera oficial la crisi dels germans Lehman ja s'han trobat cinc cops, no hem intuït millores que alegrin les nostres butxaques. Només canvis en els noms de la cosa: financera, econòmica, i ara de guerra de divises. Això encara no permet als poderosos afirmar que podem girar full. Fins i tot l'OCDE adverteix de la possibilitat d'una nova sotragada l'any vinent. On és, doncs, l'insinuat canvi de model, la necessitat de superació d'un capitalisme fracassat?
En aquesta cimera s'hi trobaran un Nord ric, resident etern d'aquestes trobades, i nacions emergents com la Xina, l'Índia, el Brasil i l'Iran. I de les 3 primeres podria dir que representen alguns llocs del planeta on la distribució de la riquesa és més desigual. Els equilibris canvien. I les formes no milloren. Aquesta setmana, en una trobada amb membres de l'ONG israeliano-palestina The Parents Circle, dos familiars de víctimes deien que una de les coses més importants apreses en el procés de reconciliació és que “justice is not just us”.
La cimera tornarà a obrir el paraigua a les economies emergents. I malgrat això la crisi no se supera si no és amb un canvi de paradigma. Els rics i els emergents –avaladors molts d'una gran injustícia social– representen el 85 per cent de la riquesa del món.
Avui volia aprofitar l'estrena per plantejar que potser és bo qüestionar la legitimitat d'aquesta mena de cimeres. Si Sarkozy pot mirar de ressuscitar el projecte de reforma de sistema financer, aquells que des de l'altermundisme tenen altres maneres de plantejar les relacions econòmiques també són actors necessaris i mereixedors d'espais mediàtics. ¿O no penseu que val la pena qüestionar-nos un sistema que ha estat incapaç d'aportar 50.000 milions de dòlars per acabar amb la fam al món, mentre que s'ha gastat 50 vegades més a salvar entitats bancàries?
