Alcem el crit!

Aques­tes elec­ci­ons al Par­la­ment seran les més trans­cen­den­tals de la democràcia, perquè ens hi juguem que la inde­pendència de Cata­lu­nya s'apropi o s'allu­nyi. El sen­ti­ment de decepció per l'acció dels par­tits polítics cata­la­nis­tes, tant d'esquer­res com de dre­tes, ha aug­men­tat de forma espec­ta­cu­lar en l'elec­to­rat. Els sec­tors de la població més cons­ci­ents i infor­mats estan con­vençuts que els anys de “peix al cove” i de fer-nos simpàtics i bons jans a Madrid han pas­sat. Con­ver­gents, soci­a­lis­tes, repu­bli­cans i eco­so­ci­a­lis­tes, abas­se­gats per les delícies que han expe­ri­men­tat en l'usde­fruit de la seva pri­vi­le­gi­ada situ­ació, es mani­fes­ten ara impo­tents per donar una sor­tida a l'atzu­cac en què es troba la pàtria, sot­mesa a una crisi moral i política d'una summa gra­ve­tat. “Bran­da­ven tota la il·lega­li­tat post­fran­quista a llur favor, volien i volen gover­nar el poble sense poble”, escriu Lluís Maria Xiri­nacs en La traïció dels líders.

L'Esta­tut ha esde­vin­gut, final­ment, una eina oscada per la recons­trucció naci­o­nal. Les elec­ci­ons sig­ni­fi­ca­ran un revul­siu ini­ma­gi­na­ble i obli­ga­ran els par­tits cata­la­nis­tes a defi­nir un full de ruta clar per decla­rar la inde­pendència. El que podria sem­blar una uto­pia pot con­ver­tir-se en una rea­li­tat i en un període deci­siu, en els anys més apas­si­o­nants de la nos­tra vida. L'inde­pen­den­tisme és ja un desig trans­ver­sal de mol­tes capes soci­als que mai pen­sa­ven que s'havien d'afe­gir a aquest ideal.

L'espo­li­ació fis­cal i la invo­lució que afecta la nos­tra llen­gua, junt amb les contínues agres­si­ons de la caverna mediàtica, han arri­bat a uns extrems into­le­ra­bles i humi­li­ants.

Quan un vai­xell es troba en perill immi­nent de nau­fragi, la tri­pu­lació no perd el temps en fei­nes acci­den­tals o de sim­ples ador­na­ments (con­cert econòmic, pacte fis­cal, fede­ra­lisme…), no s'entreté a repin­tar la part visi­ble de l'embar­cació o a enllu­en­tir els llau­tons de les bara­nes. Ales­ho­res és la neces­si­tat la que mana. I ara la neces­si­tat reclama la inde­pendència. “Però les lleis de la neces­si­tat són duríssi­mes i només poden assu­a­vir-se si s'apli­quen voluntària­ment, per con­sens majo­ri­tari, abans que esde­vin­guin, palmària­ment, una qüestió de vida o mort”, va dei­xar escrit Joan Oli­ver (Pere Quart) sobre l´estratègia a seguir.

Empo­brits i endeu­tats per les for­mi­da­bles dis­bau­xes de la tran­sició, ara toca com­ba­tre afa­nyo­sa­ment i amb tots els mit­jans pacífics al nos­tre abast per recons­truir la pàtria-terra que amenaça ruïna. I aquest front com­pacte i con­sen­suat ha de sor­gir de la nova com­po­sició del Par­la­ment català, amb més volun­tats sobi­ra­nis­tes que mai.

La cam­pa­nya elec­to­ral, però, serà plena d'esculls ama­gats, tren­ca­colls de tota mena i de menys­te­ni­ments per a tots els qui volem alçar el crit d'alerta i toquem a some­tent davant la bado­que­ria, la indi­ferència i l'ali­e­nació. La crisi econòmica no es podrà resol­dre des de la supe­di­tació a l'Estat espa­nyol, que men­tre ens espo­lia ens segueix recla­mant soli­da­ri­tat. Aquesta esqui­zofrènia ha durat massa anys. Ha arri­bat l'hora. O reac­ci­o­nem o recau­rem en un estat igno­miniós del qual difícil­ment en aixe­ca­rem.

El 28 de novem­bre ha de començar una etapa irre­ver­si­ble i entu­si­asta per recu­pe­rar la dig­ni­tat d'un poble que vol tenir una veu pròpia en l'Europa lliure, ecològica i solidària.