L'‘striptease' dels candidats

En Joan Puig­cercós té un Renault Scénic com el d'en Joan Her­rera, que a més és pro­pi­e­tari de dues bici­cle­tes. L' Albert Rivera cavalca en una Yamaha i con­du­eix un Audi 3. L' Alícia Sánchez-Camacho no té res moto­rit­zat. Tots tenen hipo­te­ques i un compte d'estal­vis, i algun, segona residència. L'Artur Mas i el pre­si­dent Mon­ti­lla van més gra­nats, però men­tre que el con­ver­gent té casa pròpia, el pre­si­dent, no. Tot ple­gat, un apas­si­o­nant strip­te­ase amb més bruc que suc. En pri­mer lloc, perquè els dipu­tats elec­tes ja fan decla­ració de béns al Par­la­ment, però, a més, perquè saber si els can­di­dats tenen cotxe, viuen en un pis o una casa i si tenen acci­ons o deu­tes no té més trans­cendència que ali­men­tar les con­ver­ses de por­te­ria. O és que cal­dria con­ve­nir que el que va més curt d'armi­lla és més hon­rat, el més estal­vi­a­dor, més bon ges­tor, i el que no té cotxe, més ecològic? Seríem un país molt estrany, si els elec­tors deci­dis­sin el vot en funció d' aques­tes fote­ses. En un atac de trans­parència durant la cam­pa­nya, els can­di­dats han de reve­lar públi­ca­ment ele­ments que per­ta­nyen a l'esfera íntima. Des de les seves pre­ferències musi­cals, si saben plan­xar o quants diners por­ten a la car­tera, tot és escru­ta­ble, com si qual­se­vol res­posta a aques­tes qüesti­ons fos deter­mi­nant per ava­luar les seves capa­ci­tats. Sociològica­ment, pot ser un exer­cici interes­sant, però tam­poc no acabo de veure per què si a algú li agrada en Llach ha d'estar més pre­pa­rat per reduir l'atur que un fan d'Abba. O per quins set sous el traçut que fa una pae­lla ha de ser més bo ges­ti­o­nant els impos­tos que el pre­si­den­ci­a­ble que no passa de l'ou fer­rat. Però el pit­jor és que la cam­pa­nya ja és a la recta final i els temes veri­ta­ble­ment trans­cen­dents que den difu­mi­nats, men­tre que l'atenció se cen­tra en un vídeo orgàstic, una can­di­data que surt de la dutxa o un joc vir­tual en què s'ata­quen immi­grants i inde­pen­den­tis­tes. El caire freak d'aquesta cam­pa­nya no ajuda gaire ni a fer aug­men­tar la con­si­de­ració pública dels polítics ni tam­poc a aixe­car la qua­li­tat de les elec­ci­ons de la nació. Més d'un, Ebre enllà, s'ha fet un bon tip de riure.