I moltes nous

Carme Chacón, símbol vivent d'aquell PSC del “si tu no hi vas ells tor­nen” i de l'etapa en què els soci­a­lis­tes van obte­nir més vots a Cata­lu­nya, titula aquesta set­mana un arti­cle a la premsa amiga titu­lat “Molt de soroll i poques nous”, en una nefasta tra­ducció lite­ral del “Mucho ruido y pocas nue­ces” (”Much adoe about not­hing”) de Shakes­pe­are, que no sé si és culpa de la tra­ducció automàtica del diari o dels paràmetres cas­te­lla­no­par­lants de la minis­tra. El cas és que en l'arti­cle es queixa de com el soroll ha “impe­dit que es valori prou” la “gran gestió” de Mon­ti­lla.

El que entén per soroll és l'inde­pen­den­tisme d'Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya, el sobi­ra­nisme incon­for­mista i vic­ti­mista de Con­vergència i Unió i el boi­cot cons­tant del PP. En cap cas la minis­tra no s'adona que Pujol va tenir el mateix soroll, per part dels altres par­tits, i que no per això la seva tasca gover­na­men­tal va obte­nir valo­ra­ci­ons des­as­tro­ses. No, el soroll no és a fora: el que hi ha és un pro­fund silenci a dins. Un silenci sepul­cral, cla­morós, buit, trist, total. Una manca abso­luta d'idees, de capa­ci­tats i de coherència. Una gestió pobra i sectària, basada en la pròpia super­vivència, i incapaç d'assu­mir res­pon­sa­bi­li­tats ni crítica. I això val per als tres mem­bres del tri­par­tit.

La sor­presa d'aquests set anys, la gran notícia, el fac­tor de pro­funda anàlisi, és CiU. És la for­ta­lesa dels naci­o­na­lis­tes, i en con­cret d'Artur Mas. La capa­ci­tat per resis­tir un deli­be­rat, explícit i quasi lite­ral intent d'exter­mi­nació. CiU va fer alguna cosa més que pas­sar a l'opo­sició després de 23 anys de pujo­lisme: va patir un enter­ra­ment abans d'hora, i se'n van repar­tir les res­tes abans d'hora. I va sem­blar que es podia enga­biar el naci­o­na­lisme que CiU repre­senta sota un con­cepte genèric de “dreta” que ja mai més no aglu­ti­na­ria grans majo­ries. Ha resul­tat, però, que hi ha corda per al naci­o­na­lisme català. Que hi ha espai sòlid per a l'opció que CiU repre­senta, si aguanta bé i amb un lide­ratge fort. Que després de set anys de molt soroll per a no res, hi ha una alter­na­tiva forta que pro­posa un canvi de par­ti­tura. I sens dubte va més enllà de repar­tir-se les “nue­ces”.