Per què ha guanyat Mas?

La res­posta a la pre­gunta del títol és ben sen­zi­lla, natu­ral­ment. Mas ha gua­nyat neta­ment les elec­ci­ons perquè ha rebut més vots i ha obtin­gut més dipu­tats que el front for­mat pel PSC, ERC i ICV. Entre tots ple­gats van sumar 48 dipu­tats. És ben poca cosa. Si no hagués estat així, els soci­a­lis­tes repe­ti­rien el tri­par­tit; o suma­rien amb el PP, com han fet al País Basc, o amb qui con­vingués, inclo­ent-hi CiU. Quan un par­tit no té una ide­o­lo­gia clara i només es defi­neix duent la con­tra (“ni inde­pen­den­tista ni de dre­tes” és la gran frase), les pos­si­bi­li­tats d'aca­pa­rar poder es mul­ti­pli­quen, en la mesura que les deci­si­ons no són polítiques sinó pura­ment cor­po­ra­ti­ves. Havent por­tat aquesta dinàmica ben bé fins al seu límit, el PSC haurà de replan­te­jar-se pro­ba­ble­ment una nova manera de ser i d'estar. De fet, després d'un resul­tat com aquest, s'haurà de rein­ven­tar de cap a peus. Par­lant de caps, no es pot des­car­tar que en rodoli algun molt aviat, atesa la insòlita mag­ni­tud del des­as­tre: 28 dipu­tats són molt pocs dipu­tats, es miri com es miri.

Mas ha gua­nyat perquè dis­posa d'una majo­ria social que li dóna suport. Això és menys obvi i tau­tològic del que sem­bla. Des de fa uns anys, a Cata­lu­nya s'ha rela­ti­vit­zat la noció de majo­ria fins a un extrem insòlit. Els en posaré un exem­ple: a la Dipu­tació de Lleida, CiU té 11 repre­sen­tants; el PSC, 9; ERC, 3; el PP, 1, i Uni­tat d'Aran, 1. Ende­vi­nen qui té la pre­sidència? Noooo, s'equi­vo­quen: la pre­sidència és d'ERC, amb els seus tres dipu­tats, tres. Mas ha gua­nyat també per això: la democràcia és alguna cosa més que un joc aritmètic. Els jocs aritmètics són legals, però no sem­pre són legítims. Els ciu­ta­dans, fins i tot aquells que no tenen un gran interès per la política, aques­tes coses se les apun­ten i, evi­dent­ment, després actuen en con­seqüència a les urnes: heus aquí, des d'un altre angle, les raons de la victòria de Mas.

És rotun­da­ment fals que hi hagi una des­a­fecció genèrica i abs­tracta cap a la política. Vaig par­ti­ci­par fa poc en l'ela­bo­ració de la pres­ti­gi­osa Enquesta Euro­pea de Valors (els resul­tats els publi­carà ben aviat l'edi­to­rial Bar­cino), i els ho puc cer­ti­fi­car de pri­mera mà. El males­tar prové d'un altre lloc, i és moltíssim més con­cret. El que ha pujat és el grau d'insa­tis­facció en relació amb la manera com es desen­vo­lupa la democràcia a Cata­lu­nya. La dava­llada del nom­bre de les per­so­nes que se sen­ten “molt” o “força” satis­fe­tes en relació amb “la manera en què la democràcia s'està desen­vo­lu­pant al nos­tre país” és de quasi 23 punts per­cen­tu­als. Fa una dècada, l'any 2000, el 71% dels cata­lans se sen­tien “molt” o “força” satis­fets amb aquest desen­vo­lu­pa­ment; l'any 2009, aquest 71% s'havia reduït a un 48,1%. Cal tenir en compte que l'any 2000, el per­cen­tatge repre­sen­tava a Cata­lu­nya un grau de satis­facció supe­rior al detec­tat per l'Euro­baròmetre a Espa­nya (68%) o pel CIS (64%). En con­seqüència, el salt enrere resulta encara més pre­o­cu­pant. Aquesta insa­tis­facció pot tra­duir-se tard o d'hora en des­a­fecció, òbvi­a­ment, però no s'ha de con­fon­dre amb dues acti­tuds. L'any 2000, en una escala de l'1 al 10, la mit­jana de valo­ració a Cata­lu­nya era del 6,46% (la mit­jana espa­nyola era més baixa: 5,49). L'any 2009, aquesta mit­jana ni tan sols arri­bava al 5: és exac­ta­ment del 4,95%. Mas ha gua­nyat també per això: molta gent ha vist que, ide­o­lo­gies a banda, a Cata­lu­nya el sis­tema democràtic s'estava des­na­tu­ra­lit­zant.

Mas també ha gua­nyat perquè ha reco­llit la majo­ria dels vots que ara ha per­dut ERC, que són molts. Tant si agrada com si no, a Cata­lu­nya hi ha dos blocs naci­o­nals que es fan clara­ment visi­bles en àmbits molt diver­sos: CiU, ERC i ICV, d'una banda, i el PSC, PP i C's, de l'altra. Els ítems que fan referència a les pre­ferències lingüísti­ques reflec­tei­xen nítida­ment el feno­men, però no són pas els únics. Els enques­tats que pre­fe­rei­xen en pri­mera opció la llen­gua cata­lana voten ERC (85,4%), CiU (77,2%) i ICV (60,7%); els qui pre­fe­rei­xen en pri­mera opció l'espa­nyol voten C's (87,5%), el PP (63,3%) i el PSC (50,9%). Des de la pers­pec­tiva gene­ral de les expec­ta­ti­ves de futur de la política cata­lana, hom podia infe­rir molt abans de les elec­ci­ons que, si més no a curt i a mitjà ter­mini, resul­tava pràcti­ca­ment impos­si­ble la con­fi­gu­ració o reno­vació d'una majo­ria par­la­mentària sòlida basada en una suma aco­mo­datícia. Convé subrat­llar i rei­te­rar l'adjec­tiu: sòlida. És obvi que totes les majo­ries són aritmètica­ment pos­si­bles. Els votants del PSC i d'ERC repre­sen­ten ara per ara ads­crip­ci­ons naci­o­nals dia­me­tral­ment opo­sa­des; el mateix es pot dir de CiU en relació amb el PP (i, natu­ral­ment, amb el PSC).

Els votants del PSC i els del PP, que tenen mol­tes coses en comú des del punt de vista iden­ti­tari, dife­rei­xen en altres qüesti­ons, com passa també entre CiU i ERC. Para­do­xal­ment, hi ha mol­tes més coses en comú entre els paràmetres soci­o­e­conòmics gene­rals dels votants de CiU i d'IC-V que entre altres par­tits; els valors polítics que com­par­tei­xen, però, són molt pocs. Les con­co­mitàncies més grans es donen entre el PP i C's. En defi­ni­tiva: la dinàmica par­la­mentària cata­lana només sem­bla via­ble, de moment, amb l'esta­bli­ment d'una majo­ria aglu­ti­nada entorn d'una sola for­mació, no pas d'una coa­lició de par­tits amb ide­a­ris con­tra­dic­to­ris. Els 62 dipu­tats acon­se­guits per CiU garan­tei­xen amb escreix una còmoda gover­na­bi­li­tat del país en temps espe­ci­al­ment difícils, i tre­uen qual­se­vol mena de rellevància política a peti­tes for­ma­ci­ons que espe­ra­ven ser deci­si­ves i que s'hau­ran d'acon­ten­tar a ser tes­ti­mo­ni­als.