Va de vaixells

Aquests dies es diuen uns quants dis­ba­rats a càrrec d'aquells a qui la sotra­gada de les elec­ci­ons ha dei­xat orfes de feina, líder o pro­grama polític. Les dis­ser­ta­ci­ons agus­ti­nes de l'alcalde Hereu sobre les dues ànimes o el nome­na­ment del comis­sari Nadal en comp­tes de la natu­ral número dos del PSC, Mont­ser­rat Tura, dei­xen per­ple­xos els que no hem entès el con­ti­nuat suïcidi de gent que crèiem espa­vi­lada.

Només ha cal­gut que el con­se­ller més bri­llant de la dar­rera legis­la­tura faci metàfores de nave­gació men­tre explica que no vol ser al pont, tam­poc diu que vul­gui ser a la sala de màqui­nes, ni explica com el PSC tindrà grup propi a Madrid, ni amb qui compta per fer la tra­vessa... fins a Ítaca, vol dir? Men­tres­tant, el mateix Bono –pre­si­dent del Par­la­ment espa­nyol– afirma que ser pro­gre és ser espa­nyol uni­tari, no pas perifèric. Ales­ho­res les com­pa­ra­ci­ons sobre vai­xells a la deriva o a punt d'enfon­sar-se em sem­blen retòrica d'equip tras­to­cat per la fallida en totes les línies de flo­tació.

Una de les vir­tuts del pre­si­dent Mon­ti­lla ha estat la seva política d'impo­sar silenci, ja que, per molt sen­ti­des que siguin les metàfores, no són res més que un brin­dis al sol, i no pas per coherència històrica, sinó perquè l'arma­dor de la nau viu a Madrid, té una carta de nave­gació molt dife­rent i ja ha con­trac­tat patró.