Els maleïts

Men­tre escric aques­tes rat­lles, escolto The pio­neer sabo­teur, de Micah Paul Hin­son. Hin­son va fer un Palau ara no fa pas tant. Uns dies abans, van entre­vis­tar-lo en alguns dia­ris. “Als 11 anys vaig començar amb la mari­hu­ana, als 12, amb l'LSD”. Explica que lle­gia Bukowsky de jove, que van expul­sar-lo de l'ins­ti­tut als 17 anys, que el seu avi matern pegava la seva dona, que l'altre era un pro­miscu. “Em sem­bla que ho porto a la sang”. Res de res. Una impos­tura. Convé saber lle­gir entre línies, digui què digui ell mateix sobre la seva família. Escol­tin la seva música. No és la música d'algú que hagi tren­cat gai­res plats, d'algú a qui la vida hagi trac­tat gaire mala­ment. M'agrada. Què ho fa, però, que avui la moda sigui sem­blar un per­de­dor, algú dece­but de tot, amb un pas­sat devas­tat, algú que viu sense cap espe­rança? Més tard, relle­geixo En aquesta part de món de Gui­llem Simó, un pro­fes­sor d'ins­ti­tut can­sat de la seva feina com tants altres que encara fan classe. Però Simó va escriure uns die­ta­ris durant trenta anys. I era lúcid com Cio­ran i ho feia molt bé, xipo­lle­java en el seu marasme. Si tot fos només –ho recalco: només– tal com deia ell, per què hau­ria aguan­tat trenta anys? Cap al tard, miro un docu­men­tal sobre Roberto Bolaño. Un home valent, que va posar davant de tot l'escriure, tret –i encara– de la gent que esti­mava. No em sem­bla que fos un maleït, com diuen alguns que no el van trac­tar prou o que no el van conèixer. Els maleïts, en tot cas, van ser els que no van fer-li arri­bar el nou fetge que neces­si­tava per poder viure o els edi­tors que no han res­pec­tat la seva última volun­tat d'edi­tar les cinc novel·les de 2666 en cinc volums dife­rents com ell volia. “Per asse­gu­rar el futur dels seus fills”, deia.