No sense Unicef

No es poden bar­re­jar con­cep­tes tan dife­rents, diuen els puris­tes, però res s'entén de Picasso, Miró, Dalí o Van Gogh si no fem referència al preu de la seva obra. Com més diners es paguen per les seves obres, l'artista és més reco­ne­gut i la seva cre­ació és més valo­rada en tots els con­cep­tes. Des de l'art que l'ha ins­pi­rat fins al valor de canvi que hom li atri­bu­eix.

Els culers volem tenir els millors juga­dors, que a més també siguin artis­tes, també volem tenir les sec­ci­ons més com­pe­ti­ti­ves i, alhora, con­ti­nuar sent més que un club. Hi cap tot això en el nivell de pro­fes­si­o­na­lit­zació que reque­reix avui dia el món del fut­bol? Acon­se­guir-ho és la qua­dra­tura del cer­cle.

No m'agrada que es posi publi­ci­tat a la samar­reta del Barça, no m'agrada que sigui de Qatar Foun­da­tion sense ple­nes garan­ties d'igual­tat social, cul­tu­ral i democràtica. Ni tam­poc de lli­ber­tat.

Però no hi veig alter­na­tiva fac­ti­ble, no m'ho sem­bla el fet de dir que ho paguin els socis i afi­ci­o­nats de la but­xaca, o anar a bus­car el que fins ara no s'ha tro­bat enlloc. Sé que per man­te­nir-nos al cim del fut­bol mun­dial hem de treure diners de sota les pedres i aquesta opor­tu­ni­tat no es pot dei­xar esca­par. Ara bé, Uni­cef no s'ha de tocar. És l'aval a tot.

Molts culers obli­den que juguem en una com­pe­tició euro­pea i mun­dial amb car­tes mar­ca­des. Hi ha clubs que no cal que por­tin comp­tes, o que siguin més fos­cos que l'incendi d'Horta de Sant Joan a la Terra Alta. Hi ha homes capri­ci­o­sos molt més que rics, al Chel­sea o al Madrid, que t'obli­guen a la publi­ci­tat, no amb anun­cis de cases d'apos­tes o mar­ques comer­ci­als, sinó amb el que puguis. Això és l'afer de Qatar Foun­da­tion.

I l'equip? Un dream màgic. Té raó en Guar­di­ola, dis­fru­tem-lo, que les mera­ve­lles no són eter­nes.