Urgència nacional

Els resul­tats de les últi­mes elec­ci­ons al Par­la­ment són tan nítids que ens hem pogut estal­viar la pres­ti­di­gi­tació numèrica d'altres vega­des, amb què tot­hom feia veure que havia gua­nyat. Ara no hi ha dubte; però aquesta nor­ma­li­tat en l'alter­nança i la mode­ració gene­ral dels dis­cur­sos domi­nants ens poden fer per­dre de vista que la situ­ació del país no és tan plàcida com es podria deduir del repar­ti­ment d'escons.

El rebuig a la pèssima gestió de la immi­gració, per exem­ple, és molt més ampli i trans­ver­sal del que demos­tren els ridículs 75.000 vots que ha reco­llit Pla­ta­forma per Cata­lu­nya, igual­ment com el males­tar davant l'escan­da­losa ine­ficàcia en qüesti­ons de segu­re­tat. Tam­poc no es veu per enlloc cap res­posta política a la pressió fis­cal a què estem sot­me­sos, pot­ser perquè ja és prou difícil con­ci­liar vida labo­ral i fami­liar com per bus­car temps per mun­tar cap Tea Party; en tot cas aviat, si con­ti­nuem així, el tan­ca­ment de cai­xes no farà falta perquè ja esta­ran bui­des. Un altre aspecte impor­tant és que com més va més gent entén les rela­ci­ons entre Cata­lu­nya i Espa­nya en ter­mes de con­flicte, més gent de la que es pot deduir de la victòria del naci­o­na­lisme mode­rat i de l'apa­rent dava­llada de l'inde­pen­den­tisme per via de pro­cla­mació; i de con­flicte que urgeix resol­dre però que no té solució a la vista, cosa que només es pot tra­duir en un tras­torn d'ansi­e­tat col·lec­tiu. Si no fos perquè les for­ma­ci­ons de l'ante­rior govern tri­par­tit s'han des­qua­li­fi­cat per la via de les parau­les i per la dels fets, i encara més per la de les idees, seria un moment pro­pici a una gran coa­lició; però el gua­nya­dor haurà d'afron­tar sol aquests movi­ments de fons, tant sí com si no, perquè és el país que s'hi juga l'existència.