Solicaritat

Omplia la tarda, mirant de reüll el meu fill fent la migdiada al sofà, amb un reportatge de la gent de REC a CNN+ (no proveu de fer-ho a partir d'ara). Un periodisme honest; això sí, adaptat als signes dels temps, amb un polsim de sensacionalisme captaànimes necessari per a una audiència televisiva amb la pell massa dura. Un document que dibuixava el Congo amb un exèrcit corruptible, una població empobrida, una infantesa i adolescència perduda a les mines de coltan, que manté al dia els nostres tecnovictims, i centenars de dones violades a la cara dels Cascos Blaus de l'ONU.

I mentre ho mirava, tipa de torrons, regals, carn d'olla i felicitat familiar, pensava en la solicaritat que tot ho amara aquests dies. Aquesta mena de malaltia estacional que ens afecta desembre i part de gener (només fins que comencen les rebaixes). Aquests dies, un estrany mecanisme ens fa adonar que tots tenim ànima, i fins i tot ens sorprèn i estimula pensar que, si entre tots plegats volguéssim, acabaríem amb la pobresa, la fam, i la injustícia que separa el món en dos, en menys del que ens dura la pensada.

Sóc de les que acostumen a voler veure gots mig plens, però penso en com de fàcil se'ns passarà tot plegat a partir del dia 7. Quan comencem a planificar quin dia anem de rebaixes. O, recollint l'arbre i el pessebre, i dins les caixes i caixetes, hi guardem també la consciència social, aquella que ens fa tenir moments de lucidesa i posar-nos les mans al cap pensant en com podem parlar de crisi al nord, quan al sud centenars de milers d'homes, dones i nens, moren per la manca d'un antibiòtic, no tenir un antidiarreic o un plat d'arròs. I penso, també, en les famílies que aquí ja els costa posar aquest plat a taula, perquè a mi –afortunadament, com a molta d'altra gent– el virus se'm manté latent al sistema immune i de tant en tant fa un brotet. Però precisament perquè aquí tenim la fortuna de poder reaccionar a necessitats bàsiques i encara no morim de fam o d'una infecció avui em volia permetre (a prop del canvi d'any) de proposar-vos una reflexió: la solidaritat no pot ser puntualment una forma de descàrrec de consciència, sinó un plantejament de transformació, una forma diferent de plantejar-nos això que en diem viure i conviure.