Submersió

El procés de sub­mersió lingüística al qual Tri­bu­nal Suprem ens ha inten­tat abo­car és de difícil com­prensió per a nosal­tres, una soci­e­tat sense con­flic­tes lingüístics ni a les esco­les ni al car­rer, més enllà de les males inten­ci­ons polítiques, dis­fres­sa­des de greuge social, de tres, els tres de sem­pre: la ràbia, la incul­tura i el no dei­xar men­jar. Que el govern de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya ens digui que el Suprem no té com­petències en aquesta matèria i que no pot pas­sar el ras­pall i apli­car una mà de pin­tura tòxica per sobre de la llei vigent és un alleu­ja­ment, és ben cert, però sem­bla clar que el procés invo­lu­tiu de cer­tes esfe­res de poder dins l'Estat està en plena efer­vescència.

De què han ser­vit trenta anys de bona feina, el reco­nei­xe­ment euro­peu al procés d'immersió lingüística i la com­prensió d'alguns espa­nyols i cas­te­lla­nis­tes de bona fe i millor bagatge, com el nou direc­tor de la Real Aca­de­mia de la Len­gua Española, en José Manuel Ble­cua, si l'amenaça con­tra el model és més viva que mai?

Si científica­ment i estadísti­ca­ment s'ha demos­trat l'eficàcia del model i hi ha qui no ho entén o no ho vol veure serà que del “divi­deix, que alguna segre­gació en trau­rem”, se'n pot fer un modus vivendi poli­ti­co­so­cial. Anant més lluny dels “adéus, Espa­nyes” el que hauríem de plan­te­jar són els adéus a l'estu­pi­desa i l'estultícia moral. Titànica labor.