Quan l'estalvi era una virtut

Ara que les cai­xes peti­tes són fusi­o­na­des o absor­bi­des i que les més grans s'afa­nyen a con­ver­tir-se en bancs, con­tem­plo amb una nostàlgia infi­nita les car­tes que el senyor Fran­cesc Mora­gas, fun­da­dor de la Caixa de Pen­si­ons per a la Vellesa i Estal­vis, adreçava al meu oncle San­ti­ago Masó, l'any 1909. En una d'elles, datada a Igua­lada, li comen­tava l'èxit d'aque­lla pri­mera sucur­sal: "En tres dies s'han fet 155 lli­bre­tes i més de 16.000 pes­se­tes". En una altra, datada a Madrid, li dema­nava que pre­parés, per a la inau­gu­ració de la segona sucur­sal a Girona, "una llista de 70 nens i nenes i de 30 obrers", bene­fi­ci­a­ris de les lli­bre­tes a repar­tir simbòlica­ment amb una impo­sició ini­cial de 5 pes­se­tes cada una.

El jurista i polític San­ti­ago Masó, pri­mer secre­tari de la junta del patro­nat de la Caixa a Girona, tenia redac­tada una Memòria sobre la cons­ti­tució i fun­ci­o­na­ment d'una caixa per a obrers, encapçalada per un llarg elogi de l'estalvi entès com el fruit d'un esforç de la raó i de la volun­tat: "Un estalvi orga­nit­zat que l'alli­berta de l'ego­isme i de la mes­qui­nesa pel seu destí final, perquè el petit capi­tal impro­duc­tiu entra en el riu cabalós de la riquesa pública i es posa al ser­vei de les neces­si­tats col·lec­ti­ves". Masó va fer també el dis­curs de clo­enda de l'acte inau­gu­ral de la sucur­sal giro­nina, cele­brat al Tea­tre Muni­ci­pal ara fa 102 anys: "L'estalvi ens porta un ele­ment de per­fecció i de progrés indi­vi­dual. Aquesta vir­tut –perquè l'estalvi és una vir­tut– con­di­ci­ona la nos­tra eco­no­mia però també la nos­tra lli­ber­tat; intenta fer-nos amos de nosal­tres matei­xos, ens porta fins al nos­tre com­plet domini, a aquell self-con­trol dels angle­sos que repre­senta el súmmum de per­fecció de la volun­tat".

Aneu a expli­car ara, a la gent des­bo­cada pel con­su­misme frenètic, això de la vir­tut de l'estalvi i el domini de la volun­tat. Aneu-ho a expli­car ara, a les cai­xes a punt de con­ver­tir-se en bancs, això de l'estalvi indi­vi­dual posat al ser­vei de les neces­si­tats col·lec­ti­ves...