On s'ha ficat, el nostre argot?

A vega­des, l'argot és tan obs­cur que una tra­ducció pot sem­blar indis­pen­sa­ble. Així, l'escrip­tor francès Albert Simo­nin incloïa glos­sa­ris d'argot al final d'alguna de les seves novel·les, que solien evo­car el món del crim pari­senc de la post­guerra. En l'adap­tació al català d'un d'aquests lli­bres, el tra­duc­tor, Josep Estruch, va res­pec­tar aquesta par­ti­cu­la­ri­tat, inclo­ent també un glos­sari d'argot català. Aquest glos­sari de No toqueu la guita (ed. de la Magrana, 1989) inte­gra setanta mots; el glos­sari de la novel·la ori­gi­nal, Touc­hez pas au grisbi (ed. Galli­mard, 1953) en conté dos-cents vint-i-set... Aquesta diferència no és deguda a una dis­tracció, i menys a una even­tual incom­petència del tra­duc­tor, el qual, al con­trari, es va enfron­tar amb enginy a un text opac. L'argot francès, tra­di­ci­o­nal­ment, és molt ric, tot i que molt volàtil: les parau­les argòtiques nei­xen, enve­llei­xen i moren a gran velo­ci­tat. L'argot català podria sem­blar més esta­ble però pateix d'un mal mor­tal: el d'haver pas­sat a ser cons­tituït, de manera gai­rebé exclu­siva, de calcs de l'espa­nyol.

L'essència mateixa de l'argot, com a llen­gua del car­rer, de la mar­gi­na­li­tat, de l'exclusió –de l'auto­ex­clusió–, fa que sigui difícil cor­re­gir aquesta tendència, ja que de poc ser­vi­ria que es fes­sin clas­ses d'argot a la uni­ver­si­tat. L'argot neix del con­text soci­o­lingüístic en què es tro­ben els seus par­lants i, per tant, per can­viar l'ori­gen de l'argot cal­dria que fos modi­fi­cat aquest con­text. Alguns, amb coratge i abne­gació, pro­ven d'influir sobre allò que a la França del segle XIX s'ano­me­nava la «llen­gua verda», anant més enllà de dic­ci­o­na­ris que recu­llen l'argot pre­sent o pas­sat. Així, Jaume Sal­vanyà va diri­gir la con­cepció del Dic­ci­o­nari català col·loquial, publi­cat el 2009 per Enci­clopèdia Cata­lana i el Grup Flaix. Sense explo­rar en exclu­siva el món argòtic, aquest lli­bre té l'ambició d'aju­dar els locu­tors de ràdio i de tele­visió a tro­bat les parau­les ju-tes, i cata­la­nes, per poder ani­mar pro­gra­mes en diver­sos regis­tres de to infor­mal. És clar, l'objec­tiu final dels con­cep­tors d'aquest lli­bre és que les parau­les empra­des pels locu­tors pas­sin a ser assu­mi­des pels oients i els tele­es­pec­ta­dors.

No és un pro­jecte utòpic, ja que l'argot és sem­pre molt per­me­a­ble a les apor­ta­ci­ons exte­ri­ors. Per això sem­pre hi ha hagut en l'argot català impor­ta­ci­ons de l'espa­nyol, del francès i del caló. Ara bé, la tendència actual és d'un empo­bri­ment espec­ta­cu­lar de l'espe­ci­fi­ci­tat de l'argot català, si més no en l'àmbit més gene­ral, en l'argot pas­sat a la llen­gua popu­lar cor­rent. Així, la paraula que sem­bla avui en situ­ació d'obte­nir el mono­poli gai­rebé abso­lut per des­criure el sexe mas­culí en català és la paraula espa­nyola polla. Adéu-siau pixes, par­dals, per­dius i ciga­les... Com es fa que, al seu Dic­ci­o­nari eròtic i sexual (ed. 62, 1989), Joan J. Vinyo­les i Ramon Piqué hagin reper­to­riat cinc-cen­tes qua­ranta-set parau­les cata­la­nes per ano­me­nar aquesta part del cos si, avui, només sem­bla que pugui sub­sis­tir-ne una, man­lle­vada a una altra llen­gua? En aquest glos­sari, Vinyo­les i Piqué van reco­llir alguns invents lite­ra­ris, però la majo­ria d'aquests mots són argot real, molt sovint argot rural. Encara que no ho sem­bli, a les nos­tres ments con­tem­porànies tan acos­tu­ma­des a fer de la ciu­tat l'únic cen­tre de cre­a­ti­vi­tat, el món pagès repre­senta també una font d'invent ver­bal, avui en desús, ja que a pagès també, cada vegada més, ten­dei­xen a par­lar com a ciu­tat. I per això ja no deuen can­tar, com aquells mallor­quins: «Per­di­ueta vola, vola, / vés a cer­car tons remeis. / Ses per­dius van a parells, / sa meva va tota sola».