Els miserables catalans

Dos fets dramàtics hau­rien d'haver com­mo­gut la soci­e­tat cata­lana en els últims dies. Un, la mort del can­tau­tor nord-català Jordi Barre. L'altre, l'apa­gada de TV3 al País Valencià. Però lamen­ta­ble­ment, en la soci­e­tat cata­lana d'aquest inici del segle XXI (em refe­reixo a la soci­e­tat cata­lana de la Cata­lu­nya estricta), la mort de Barre ha pas­sat gai­rebé des­a­per­ce­buda del tot i l'apa­gada de TV3 només ha rebut el con­dol d'ofici.

A Cata­lu­nya, després de qua­ranta anys de resis­tir en la clan­des­ti­ni­tat con­tra el fran­quisme, ara en fa trenta que resis­tim con­tra la democràcia espa­nyola. Sem­bla una para­doxa, però el preu que està pagant el nos­tre país per haver con­tribuït deci­si­va­ment a fer que l'Estat espa­nyol tran­sités d'una dic­ta­dura a una democràcia se'ns ha girat en con­tra perquè vam come­tre l'error de diluir jurídica­ment la nos­tra sobi­ra­nia en la seva.

Actu­al­ment, la Cata­lu­nya estricta es debat entre la ren­dició naci­o­nal, la via inde­pen­den­tista o la resistència. Sem­bla que, ara com ara, ens tro­bem més còmodes ins­tal·lats en la prudència del resis­tent. Però hauríem de tenir en compte que la sim­ple resistència és un camí que ens por­tarà a la ren­dició abans que a la inde­pendència.

Fa trenta anys, la Cata­lu­nya del Nord i el País Valencià ja eren els nos­tres ter­ri­to­ris de fron­tera, i des de la Cata­lu­nya estricta ens hem estat auto­en­ga­nyant dei­xant que els cata­lans del nord i els cata­lans del sud anes­sin resis­tint. El fruit de la seva resistència i de la nos­tra omissió ens ha conduït fins al dia d'avui: el resis­tent Jordi Barre ha mort pràcti­ca­ment en l'ano­ni­mat i TV3 s'ha apa­gat.

La lògica de la resistència es fon amb els últims resis­tents i ningú no garan­teix que la resistència tin­gui con­tinuïtat en la següent gene­ració. Igno­rant per­ma­nent­ment Barre i per­me­tent que Eli­seu Cli­ment visqués inde­fi­ni­da­ment a la trin­xera sense rere­guarda, pot­ser hem ali­men­tat l'èpica de la resistència, però hem liqui­dat la nació com­pleta. Serem el país amb més inde­pen­den­tis­tes per metre qua­drat d'Europa, però un país que des­co­neix la seva gent i que té un ima­gi­nari col·lec­tiu postís, no mereix ser inde­pen­dent. I per això no en som. Només mise­ra­bles.