Misèries humanes

Hi ha dos fets rela­ci­o­nats amb el Barça que són alliçona­dors dels temps que vivim. Un diari català d'esports va supri­mir Joan Laporta d'una foto­gra­fia on se cele­brava un èxit del club; i un diari madri­leny va esbor­rar un juga­dor del Bil­bao d'una imatge per sos­te­nir que Villa havia mar­cat en fora de joc. Podem atri­buir aques­tes acci­ons a algun cap obce­cat o a un sàtrapa que ha vol­gut ser més papista que el papa. L'esta­li­nisme esbor­rava els com­panys de viatge de les fotos a mesura que els anava eli­mi­nant, i els ser­veis d'into­xi­cació dels nord-ame­ri­cans s'inven­ten ame­na­ces que no exis­tei­xen per jus­ti­fi­car acci­ons que anor­reen països. Hi ha poders que fan ser­vir aques­tes pràcti­ques per mani­pu­lar la veri­tat (com el patètic dis­curs d'ahir de Muham­mar alGad­dafi), però els fets són incan­vi­a­bles. On és l'ètica i la res­pon­sa­bi­li­tat d'aquesta mena d'indi­vi­dus? Quin fi jus­ti­fica aquests mit­jans? Pot­ser és el que pre­te­nien els pro­mo­tors del 23-F d'infausta memòria: tor­nar a tan­car el país en una presó ideològica i repres­siva. Ho comentàvem amb un com­pany gene­ra­ci­o­nal: quan més pen­sem en el que va repre­sen­tar la cai­guda de la República, més ens empre­nyem. Dei­xant de banda els errors i les mali­fe­tes, quan més conei­xem l'huma­nisme que impreg­nava aque­lla gent, l'espe­rança que tenien en un futur millor o la seva lluita insu­bor­na­ble per la lli­ber­tat, més lamen­tem el país que hauríem pogut ser i que ens van esca­ti­mar per la força de les armes i d'una ide­o­lo­gia per­versa, bar­reja de pàtria i religió, com si el destí de les per­so­nes s'hagués de guiar des de la men­tida i la hipo­cre­sia moral. De la imbe­cil·litat dels autors de la mani­pu­lació esta­li­nista a la dels abjec­tes impul­sors del 23-F, hi ha tot un com­pendi de la misèria humana.