Els falsos ingenus

Una de les esce­nes més sarcàsti­ques de la història del cinema es troba pot­ser a la pel·lícula Casa­blanca, de Mic­hael Cur­tiz. El capità francès Louis Renault, magis­tral­ment inter­pre­tat per l'actor Claude Rains, es passa totes les nits al cafè de Rick (Humph­rey Bogart) i, en con­seqüència, coneix per­fec­ta­ment què es fa i es desfà en aquell local. Un bon dia, però, exclama amb un deix poc creïble d'estra­nyesa: “Quin escàndol... però si aquí es juga!”. La set­mana pas­sada, i en relació amb la dar­rera xar­lo­tada pro­ta­go­nit­zada per un dipu­tat del grup mixt, la Isa­bel-Clara Simó decla­rava a una emis­sora de ràdio que, pel fet d'haver defen­sat “a capa i espasa” (sic) aquest indi­vidu “la gent que m'ha escol­tat deu pen­sar o bé que sóc una ingènua o una men­ti­dera. Espero no ser cap de les dues coses –afe­gia–, però el que és evi­dent és que m'he equi­vo­cat”. Dis­cul­pes accep­ta­des, i tal dia farà un any. En tot cas, jo no crec que la senyora Simó s'hagi equi­vo­cat: la for­mació en què milita ha pas­sat, en qüestió de mesos, del no res a tenir qua­tre dipu­tats. Aquest tri­omf insòlit i ful­mi­nant tenia un preu, i tots, inclosa la senyora Simó, sabem quin era. Ara, doncs, no s'hi val a fer veure que aca­bem de caure de la figuera, com el capità Renault.

Sem­bla més aviat evi­dent que l'èxit elec­to­ral que comen­tem no es va deure pre­ci­sa­ment a la presència de l'Uriel Ber­tran i d'altres polítics de ter­cera i quarta fila a les llis­tes de Soli­da­ri­tat per la Inde­pendència. Aquí no s'ha “equi­vo­cat” ningú. No crec, en aquest sen­tit, que la Isa­bel-Clara Simó sigui, seguint amb les seves parau­les, “una ingènua”, ni encara menys “una men­ti­dera”: hi ha altres pos­si­bi­li­tats a tenir molt en compte a l'hora de valo­rar la seva con­ducta i la de mol­tes altres per­so­nes (que ara, per cert, xiu­len tot mirant al sos­tre). Per exem­ple, no és des­car­ta­ble que al seu moment hagues­sin donat embran­zida a un popu­lisme opor­tu­nista, que aquí no es veia des dels anys trenta, per pura irres­pon­sa­bi­li­tat. Tam­poc seria estrany que sabes­sin per­fec­ta­ment de què anava aquest joc des del pri­mer moment, però no es decla­res­sin “traïts i dece­buts” fins al dar­rer segon, no fos cas.

La ingenuÏtat, la de debò, forma part del caràcter de mol­tes per­so­nes i, en aquest sen­tit, no resulta gaire útil ni asse­nyat cri­ti­car-la. La falsa ingenuïtat, en canvi, no ha de que­dar mai impune, perquè és la prin­ci­pal escletxa per on es cola la impos­tura. Les erra­des s'han de per­do­nar, natu­ral­ment: en come­tem tots, i de ben gros­ses. Però això que comen­tem no és cap errada, sinó una jugada que ha desa­cre­di­tat d'una forma greu i irre­pa­ra­ble una causa justa. De fal­sos inge­nus en aquest país n'hi ha uns quants. Tots sabien sense cap mena de dubte que cre­uar la línia ver­me­lla que separa la política seri­osa del món volàtil i insubs­tan­cial dels espec­ta­cles de mas­ses ens por­ta­ria a reviure epi­so­dis com els que va pro­ta­go­nit­zar al seu moment Gil y Gil. Fer un suflé no costa gaire, i que es des­faci sol, gens. Doncs aquí el tenim. Sense voler jugar a aque­lla cosa tan xim­pleta del “jo això ja ho vaig dir!”, sí que m'agra­da­ria recu­pe­rar el final d'un arti­cle meu recent, publi­cat en aquesta mateixa plana de l'Avui. El con­text era una con­versa –més que no pas una dis­cussió– amb l'Hèctor López Bofill, rela­ci­o­nada amb qüesti­ons que ens interes­sen i ens pre­o­cu­pen a tots dos. Aca­bava l'arti­cle afir­mant que, a diferència de la política, “al fut­bol les coses fun­ci­o­nen d'una altra manera. Amb un rebot casual es gua­nya el par­tit al dar­rer minut, i tots con­tents: allí sí que tot és pos­si­ble!. Tot és pos­si­ble, emo­ci­o­nal, esquemàtic, casual i pla­ner: un pot enso­pe­gar amb el camí que con­du­eix al tri­omf d'una manera sob­tada, amb una sim­ple pun­tada de peu. Per sort o per desgràcia, la política és una altra cosa”.

Efec­ti­va­ment: fotre qua­tre crits en un estadi és una cosa força més fàcil que decla­rar la inde­pendència com aquell qui es menja un préssec. La temp­tació de bar­re­jar amb­dues coses és tan gran, però! En els països que patei­xen pro­ble­mes soci­als el popu­lisme té, per raons òbvies, un esquer social con­ve­ni­ent­ment adap­tat (el pero­nisme n'és un bon exem­ple); i en aquells on es viuen con­flic­tes naci­o­nals i/o iden­ti­ta­ris no hi ha res millor que un esquer igual­ment adap­tat (en aquest cas, con­fo­nent els colors d'un equip de fut­bol amb els d'una ban­dera). A curt ter­mini, això no falla mai: la gent de cor sen­zill és com és. Els pro­ble­mes arri­ben després, i la feina dels fal­sos inge­nus con­sis­teix a fer com el capità Renault i decla­rar-se sor­pre­sos per les ziga-zagues impre­vi­si­bles de deter­mi­nats indi­vi­dus que sem­pre, en qual­se­vol con­text i cir­cumstància, han actuat així.

Una altra de les pas­si­ons dels fal­sos inge­nus és plan­te­jar les pre­gun­tes de tal manera que no es puguin res­pon­dre. “Qui és el res­pon­sa­ble que el movi­ment inde­pen­den­tista s'hagi dis­gre­gat tant?”, excla­ma­ven aquests dies. Gran pre­gunta! Com dimo­nis s'ha pogut dis­gre­gar, ato­mit­zar o divi­dir una cosa que, com a movi­ment de mas­ses, no ha exis­tit mai? Òbvi­a­ment la pre­gunta s'hau­ria de for­mu­lar d'una altra manera, però ningú no gosa fer-la. És una pre­gunta sen­zillíssima, refe­rida al lide­ratge efec­tiu i a la política real en el con­text d'un pro­jecte col·lec­tiu assu­mi­ble per la majo­ria. Però aquest plan­te­ja­ment de la qüestió implica seri­o­si­tat, i no jocs de mans; implica esforç, i no focs arti­fi­ci­als; implica líders, i no pres­ti­di­gi­ta­dors ja amor­tit­zats en altres caba­rets.