Sis anys i sis dies

Un poeta molt impor­tant de les nos­tres lle­tres –un autor con­sa­grat i con­gra­ciat amb la crítica– acaba de treure un lli­bre. És un poema llarg, com­plex com tots els seus, dens i ple de referències. Molts dels pas­sat­ges mos­tren un to al·luci­nat, que és l'habi­tual en molts pas­sat­ges d'obres seves. El poeta ha dit que va escriure el seu nou lli­bre d'una tirada, en sis dies. I que, després, l'ha cor­re­git durant uns quants mesos. Però el text mare, per enten­dre'ns, l'empremta inde­le­ble del geni, això es va fer en sis dies. Ni en set! En sis, només.

Aques­tes decla­ra­ci­ons del poeta em van dur a la memòria les d'un autor de con­tes –un escrip­tor con­sa­grat i con­gra­ciat amb la crítica–, un dels noms més esplen­dents de les nos­tres lle­tres. És d'aquells autors que cre­uen –i pre­di­quen amb l'exem­ple– que, en lite­ra­tura, menys és més. Aquest home va treure, fa uns quants anys, un lli­bre de con­tes nota­ble, que la crítica del país va salu­dar gai­rebé com una obra mes­tra. Doncs bé, l'autor en qüestió, en par­lar-ne per als mit­jans, es va cui­dar prou de repe­tir que havia tri­gat sis anys, sis!, a com­pon­dre aque­lles cent cin­quanta pàgines escas­ses (impre­ses, a sobre, amb un cos de lle­tra més aviat gros). Sis anys! Quan vaig lle­gir el lli­bre, que em va agra­dar, em vaig que­dar estu­pe­facte: sis anys de vida em sem­blava un període molt generós per inver­tir-lo, només, en allò.

Simon Leys, en un lli­bre molt sug­ges­tiu que acaba de publi­car Acan­ti­lado, La feli­ci­dad de los pece­ci­llos. Car­tas desde las antípodas, diu que “l'home sen­sat no es deixa impres­si­o­nar per la firma al peu de l'obra, sinó només per la qua­li­tat de l'obra en si”. L'home sen­sat, exacte. Però el nos­tre és un món on l'obra arriba embo­li­cada en decla­ra­ci­ons i con­tra­de­cla­ra­ci­ons. ¿Què pretén, el poeta con­sa­grat, quan diu que va escriure el seu llarg poema en una mena de rapte d'ins­pi­ració que va durar només sis dies? Al meu enten­dre, ens vol pre­ve­nir abans de la lec­tura. Com si digués: “Nois, pre­pa­reu-vos perquè això que ara lle­gi­reu és pro­ducte d'un home de geni com ja no en que­den”. Les parau­les del poeta són, en si matei­xes, una presa de par­tit estètica: el lli­bre és l'obra d'un visi­o­nari. ¿I què devia voler dir el con­tista con­sa­grat en afir­mar que ell havia escrit la seva obra en sis anys, amb tots els seus dies i les seves nits? A parer meu, que allò era fruit d'una des­til·lació tan rigo­rosa com obses­siva, radi­cal, si no radi­calíssima: “Nois, pre­pa­reu-vos perquè això que ara lle­gi­reu és obra d'un home que ha ele­vat a la màxima potència la seva con­dició d'artesà pulquèrrim”. En aquest cas no es volia insis­tir, em sem­bla, en el com­po­nent geni­a­loide, sinó en l'esforç per acon­se­guir una forma sofis­ti­cada. També una presa de par­tit estètica en tota regla: en aquest cas, però, compta el tre­ball con­ti­nuat, que no acaba de donar mai per bo el text, fins que el redu­eix a gai­rebé una mínima expressió ver­bal.

Però tot això no té cap mena d'importància. Tant és que un poeta escri­gui en sis dies el seu lli­bre com que el nar­ra­dor redacti el seu en sis anys. ¿Per què hi ha autors, doncs, que quan publi­quen s'escar­ras­sen a indi­car-nos el temps d'il·lumi­nació o de ges­tació de la seva obra? Pot­ser per con­gra­ciar-nos, d'entrada, amb la nova cri­a­tura. Al cap­da­vall, però, l'únic que compta és el pro­ducte final. És això el que resis­tirà (o no) el judici del temps. L'home sen­sat, i no sé si el crític és sem­pre (o mai) un home sen­sat, valo­rarà només el text. Pres­cin­dirà del nom de l'autor i dels seus impac­tes mediàtics, del temps que ha inver­tit escri­vint l'obra o del que ha dei­xat d'inver­tir medi­tant-hi abans.