Impagable, sí

Dilluns dia 7, a les pàgines d'un rota­tiu a què cal desit­jar com a mínim tanta vida com el que el lec­tor té a les mans, un dels nous mana­ies gene­ra­li­ta­ris s'espla­iava a gust. Prou com per amo­llar impertèrrit que “el que no pot ser és que la uni­ver­si­tat formi gent amb diners públics, com filòlegs clàssics, que no podran anar al mer­cat”.

Lapidària sentència (amb coda: “Si vol estu­diar filo­lo­gia clàssica per plaer, s'ho pagarà vostè”) que no sem­bla haver sus­ci­tat res­posta. Tret de la d'un edi­tor de ful­gu­rant car­rera que, des del mateix diari (dijous 10), inten­tava rao­nar amb el mamífer al·ludit, en ter­mes pròxims a la indig­nació aquí recu­sada tot just dime­cres pas­sat.

I no. Davant secre­ci­ons d'aquest gruix, poc ser­veix invo­car Stéphane Hes­sel. Millor reme­tre's a l'Albert Camus d'El mite de Sísif: “No hi ha destí que no es venci amb el menys­preu”. Tot reco­brint aquest, això sí, de sar­casme.

Ima­gi­nant-nos doncs, per començar, la cara de mon­si­eur Jour­dain d'aquest beoci tan boca­moll en ser-li fet avi­nent que, la major part de tec­ni­cis­mes ter­mi­nològics emprats en medi­cina, són pouats de les llengües clàssi­ques. Sense el lle­gat de les quals, altra­ment, poc podrien tes­sa­lis com ell par­lar de “des­as­tre”, “tragèdia”, “catàstrofe”, “drama”, per desig­nar l'actual situ­ació de les arques públi­ques.

Uns argu­ments aquests, però, massa uti­li­ta­ris­tes encara, massa en la línia del senyo­res­te­visme del tal con­se­ller. Al qual Hono­ra­ble, si fos capaç d'enten­dre-ho, bas­ta­ria repli­car-li amb una citació de l'Errata de George Stei­ner: “Enmig de la inhu­ma­ni­tat i la indi­ferència de la història, un gra­pat d'homes i dones han estat posseïts cre­a­ti­va­ment per la irre­sis­ti­ble esplen­dor de l'inútil (el dai­mo­nion socràtic). Això cons­ti­tu­eix la dig­ni­tat emi­nent, el prin­ci­pesc de la nos­tra espècie bru­tal”.

La cosa lla­vors és: el quídam en qüestió par­lava motu pro­prio o en nom del govern? No cal ja espe­rar als cent dies per començar a enyo­rar l'ante­rior exe­cu­tiu?