Liz Taylor

Ja no tor­na­rem a veure amb vida aquells ulls de platja sici­li­ana, aquells lla­vis de music-hall, aquell nas de fara­ona i aquells pen­ti­nats de reina mare, com­bi­nats en estampa explo­siva. Ah, i perdó, perquè no diguin que els homes només ens fixem en la cara de les dones, tam­poc aquells dos pro­mon­to­ris de cinema, als quals només hi fal­ta­ven les lle­tres de Hollywood cla­va­des al damunt. Tot allò que la majo­ria dels humans només vam conèixer en pan­ta­lla i que altres, entre ells els teus vuit marits, van viure més de prop.

Has pas­sat de per­sona mor­tal a mite, Eli­za­beth Tay­lor, i ara mateix igno­rem fins a quin punt la teva figura resis­tirà l'embat dels anys. No has tin­gut l'extra bonus de morir jove, què vols fer-hi, i per tant no des­plaçaràs mai la Mary­lin. Si hagues­sis mar­xat del món just després de Gegant, o de Cle­o­pa­tra, pot­ser hau­ries estat la gran musa del segle XX. Però la lon­ge­vi­tat t'ha por­tat a ser una altra cosa, una eterna llui­ta­dora que mai no es donava per vençuda, que com­ba­tia la mort i la desgràcia sense defa­llir.

El que millor et va clis­sar va ser l'amor de la teva vida, en Ric­hard Bur­ton. D'una banda va dir que allò de la dona més maca del món era una xim­ple­ria; uns bons ulls i prou, va sen­ten­ciar. Però també va decla­rar que eres indub­ta­ble­ment feno­me­nal; tot ple­ni­tud, tot abundància i tot turgència. Els comen­ta­ris són tots igual d'encer­tats, per des­comp­tat. Sense ser la més bella, eres la més des­bor­dant. Lite­ral­ment et men­ja­ves la pan­ta­lla. Perquè eres més actriu que dona.