Perdó

Cada vegada hi ha més gent que demana públi­ca­ment perdó. Però que dema­nin perdó no vol dir necessària­ment que no tor­na­rien a fer el que van fer: vol dir només que dema­nen perdó. Sur­ten a la tele, par­len dels seus fami­li­ars, dels seus amics, dels seus com­panys de tre­ball... S'emo­ci­o­nen, plo­ren... Dema­nen perdó. “De tot cor”, diuen. “De tot cor”. S'acaba el pro­grama. Si és tard, els tele­es­pec­ta­dors se'n van a dor­mir. Abans no aga­fen el son, alguns pen­sen en la per­sona que ha dema­nat perdó. S'emo­ci­o­nen també una mica. Si encara no els ve el son, pen­sen en altres coses, “en lo seu”, com diuen. S'ador­men. “Em vas veure a la tele dimarts? Vaig sor­tir a tots els canals, a prime time”, diu durant uns dies la per­sona que es vol fer per­do­nar. A vega­des, no cal ni que ho digui. Molts dels cone­guts se li avan­cen. “Et vaig veure a la tele. Vas que­dar molt bé”. De tant en tant hi ha la gent que l'atura al car­rer o allà on sigui. Li diuen que el van veure, que es van emo­ci­o­nar en sen­tir-lo. Ningú no s'hi acosta per incre­par-lo, per recri­mi­nar-li el que va fer, per dir-li que no hi torni. Per què? Ja se sobre­entén que no ho tor­narà a fer. No ha dema­nat perdó públi­ca­ment? No ha plo­rat? No ens ha arri­bat al cor a tots ple­gats? Allò que aquell home va fer tan mal fet queda lluny, molt lluny: no exis­teix o, si exis­teix, queda ama­gat sota la capa de cotó fluix del seu acte de pene­di­ment públic. Seria de molt mal gust recri­mi­nar-li res, adver­tir-lo. Ja es pres­su­posa que ha après la lliçó. No cal ni que ens ho asse­guri. És com això de les cen­trals nucle­ars. Ja s'entén. No cal que ens diguin res. D'aquí a uns mesos tot haurà pas­sat. Però les cen­trals nucle­ars, no. No cal ni que ens ho asse­gu­rin.