O gratar-se els collons

Mari­ano Rajoy no és l'únic polític que ens treu de polle­guera. N'hi ha d'altres, però no ens nega­ran que ell té un do espe­cial, pot­ser innat, per fer-nos xer­ri­car les dents. De fet, aquesta sem­bla una carac­terística indis­pen­sa­ble per manar en el PP. També esta­rem d'acord que quan un líder popu­lar parla amb nens o de nens, l'índex de pro­ba­bi­li­tats que tot vagi en orris aug­menta expo­nen­ci­al­ment, com quan s'acos­ten a un helicòpter. Recor­den aquell “Me gus­tan mucho los niños...” d'Aznar: una de les inter­ven­ci­ons més ver­go­nyants de la política espa­nyola. Doncs bé, l'home va crear escola i ahir Rajoy va par­lar de nens, d'ense­nya­ment. Ara està de moda haver de ser empre­ne­dor, tot­hom vol empre­ne­dors, un nen, quan neix, ha de tenir cara d'empre­ne­dor. I, és clar, Rajoy ja ho té tot a punt. Com qui no vol la cosa, va dei­xar anar que l'hora de for­mació per a la ciu­ta­da­nia ell la dedi­ca­ria a ense­nyar als nens a ser empre­ne­dors. Bé, bona o dolenta, és una idea, pen­ses. Però tot seguit afe­geix “i si no, la dedi­ca­rem a fer que apren­guin què és Europa, és impor­tant que sàpiguen què és Europa”. Home, en què que­dem? Perquè, “o si no”, també els podríem ense­nyar a gra­tar-se els collons, que serà allò a què, sense feina, dedi­ca­ran més hores. “O si no”, que apren­guin direc­ta­ment a morir-se de gana, que tal i com van les coses serà el que tin­dran més a l'abast.