El xandall

En el gra­pat d'anys que vaig pertànyer a l'AMPA de l'escola pública del meu barri, el debat rea­pa­rei­xia a l'inici de cada curs. Sem­pre eren mares que s'incor­po­ra­ven de nou i sem­pre era la mateixa demanda: “Per què no com­prem uns xan­dalls de con­junt per als nens?, així quan facin una sor­tida tots ani­ran iguals...”, i mai no aca­ba­ven la pro­posta perquè sal­tava la guàrdia pre­to­ri­ana de la junta, inte­grada també per mares, que els deia que si anàvem a una escola pública era per una sèrie de raons entre la coherència ideològica i la con­vicció, però també perquè no volíem veure uni­for­mats els nos­tres fills com si anes­sin a la pri­vada con­cer­tada. La pro­posta de la con­se­llera d'Ense­nya­ment, Irene Rigau, per reo­brir el debat sobre l'uni­forme esco­lar té els seus pros i con­tres, i en la infor­mació que publi­cava ahir aquest diari que­da­ven ben reco­llits. Des de Joan Cani­mas, que defensa la importància de la lli­ber­tat d'expressió i con­cep­tes tan savis com ara que “el con­flicte és apre­nen­tatge”, fins a la posició de la con­se­llera argu­men­tant que la ves­ti­menta és igua­litària i que es va inven­tar per eli­mi­nar diferències. Han pas­sat anys des que en el but­lletí de notes tenia més importància la con­ducta, la dis­ci­plina i la urba­ni­tat, que no les matemàtiques o la llen­gua. Però, amb la laxi­tud de cos­tums, els pro­fes­sors han per­dut auto­ri­tat davant dels alum­nes i l'uni­forme, ni que sigui una bata, difícil­ment els hi farà recu­pe­rar. En el mateix debat, pel que fa als alum­nes ado­les­cents, hi ha pre­o­cu­pació pels eslògans que s'exhi­bei­xen en el ves­tit i no tant, diuen, per la carn que s'ense­nya. Essent con­trari a pro­hi­bir res més que l'impres­cin­di­ble (per exem­ple, els xan­dalls amb la ban­dera espa­nyola!), que con­tinuï l'apre­nen­tatge i que la igual­tat edu­ca­tiva i els mit­jans arri­bin a totes les esco­les, pri­va­des i públi­ques.