Actes

Ja ho diuen, ja, que això de la política és massa seriós per dei­xar-la en mans dels polítics. Més encara quan el que hi ha en joc és la pau, l'esta­bi­li­tat i, al cap­da­vall, vides huma­nes.

Ja fa temps que al Par­tit Popu­lar hi ha ner­vis. Amb José Luis Rodríguez Zapa­tero ja es veien gover­nant sobre les Espa­nyes i amb majo­ria abso­luta després d'unes ine­vi­ta­bles elec­ci­ons avançades. “¡A por los 350!”, devia somiar Mari­ano Rajoy, com a encar­nació de José María Gil-Robles. Però Alfredo Rubal­caba i Emi­lio Botín han fet bai­xar els popu­lars dels núvols ensu­crats. Ara, la majo­ria abso­luta ja no és tan clara i sem­bla que els soci­a­lis­tes volen escu­rar el plat de la legis­la­tura.

Així doncs, l'arti­lle­ria mediàtica (la lleu­gera, però també la pesada) ha inten­si­fi­cat el foc con­tra Rubal­caba. Con­tra Botín, no; no fos cas. Un dels màxims argu­ments que s'estan uti­lit­zant aquests dies és el de les nego­ci­a­ci­ons amb ETA per acon­se­guir la seva liqui­dació. Aquesta nego­ci­ació es pot dis­cu­tir des de molts angles, i s'hi pot estar a favor o en con­tra. Però el que no es pot fer és uti­lit­zar les actes escri­tes pel grup ter­ro­rista com a prova de con­vicció i acu­sació con­tra el govern espa­nyol i, en canvi, treure importància a les notes d'aquesta mateixa banda quan, per exem­ple, ordena una treva.

Això de donar més o menys valor a un succés o un docu­ment segons si convé o no als interes­sos per­so­nals es pot defi­nir de mol­tes mane­res. Per exem­ple, que és apli­car la llei de l'embut (ample per a mi, estret per als altres), però en rea­li­tat és una exhi­bició d'opor­tu­nisme i demagògia. Que no és d'ara.