Marcant territori

El poeta Sal­vat-Papas­seit es reia dels espe­rits lírics que es pen­sen poder alli­be­rar Cata­lu­nya amb una reverència; ja que, sense ser cap estra­teg ni massa savi, sabia que les coses són més com­pli­ca­des. Els memo­ri­als de greu­ges i tant de fer peda­go­gia per Espa­nya ens han dut on ara som: a la ruïna. Al cap dels anys, veiem que ens han donat la corda sufi­ci­ent perquè ens esca­nyem. Tenim com­petències per gas­tar però no auto­no­mia sufi­ci­ent per admi­nis­trar els ingres­sos, i al cap­da­vall resulta que el tan­ca­ment de cai­xes el prac­tica el govern de l'Estat –ves com són les coses, després de tant par­lar-ne nosal­tres–. Diu el pre­si­dent Mas que el seu govern no vol la con­fron­tació però que no li fa por que n'hi hagi. Doncs en la lògica dels estats, estar dis­po­sat a una con­fron­tació és sinònim d'enfron­tar-se; falta veure què pot fer un sub­sis­tema des­cen­tra­lit­zat enfront del sis­tema que l'està asfi­xi­ant sense pressa però sense pausa. Estem par­lant de recur­sos econòmics per man­te­nir estruc­tu­res burocràtiques, és clar; però és ine­vi­ta­ble que com més va més gent lle­gei­xin la crònica política en clau d'un con­flicte entre Cata­lu­nya i Espa­nya, irre­so­lu­ble en el marc jurídic actual. Si aquesta visió es va impo­sant, qual­se­vol reta­llada de ser­veis i tota pujada d'impos­tos que apli­qui una admi­nis­tració, coses amb­dues que es por­ta­ran molt les pròximes tem­po­ra­des, es con­ver­ti­ran en prova de càrrec i argu­ment mobi­lit­za­dor. A la con­vicció un tant ingènua que sense l'espoli secu­lar seríem rics i pròspers, s'oposa el pro­grama, ja en curs d'apli­cació, que tot s'arre­gla­ria si se supri­mis­sin les auto­no­mies, espe­ci­al­ment aquesta. Lla­vors, pas­sar a la història com la gene­ració més ego­ista serà l'última de les nos­tres pre­o­cu­pa­ci­ons.