Coses de sant Jordi

Segons el Dicc­ci­o­nari de noms de per­sona, Jordi prové del grec Geor­gos que sig­ni­fi­ca­ria “que tre­ba­lla la terra”, és a dir, agri­cul­tor. Mossèn Ballarín, prolífic autor catòlic, en Sants de Cata­lu­nya ens conta que: “Prop d'Esparta, en els fres­cos de la ciu­tat de Mis­tra, sant Jordi ‘dóna la cara': els peus ben plan­tats a terra i les mans al pom de l'espasa. Ves­teix de sol­dat amb mirada extàtica. [...] En totes les esglésies de Grècia hi tro­ba­reu sant Jordi [...]. I a Egipte és en totes les esglésies cop­tes [...]. És el mateix que conei­xem: amb el cavall, la don­ze­lla i el drac”. Però, segons el Nou Calen­dari Litúrgic, la mateixa ico­no­gra­fia, sobre­tot quant al caràcter alli­be­ra­dor de l'heroi i a la lluita amb un ani­mal fabulós, Jordi la com­par­teix amb una altra tren­tena de sants i san­tes (entre elles la santa Marta de Tarascó). Mal­grat la uni­ver­sa­li­tat del seu culte, Jordi és un per­so­natge con­tro­ver­tit, tin­gut com a patró de grans naci­ons, però qüesti­o­nat per la mateixa Església. La més com­pleta versió de l'hagi­o­gra­fia del sant és pro­ba­ble­ment la Lle­genda Àuria, de Iacopo da Varazze. En ella se'ns adver­teix que el II Con­cili de Nicea de 787 ja va incloure en la llista d'apòcrifs “les velles Històries de sant Jordi”. En el Calen­dari de Beda el Vene­ra­ble, se'ns diu que va ser mar­ti­rit­zat a Diàspoli, ano­me­nada anti­ga­ment Lidda. En uns altres, que va ser per mana­ment de l'empe­ra­dor persa i en presència de vui­tanta reis. La veri­tat és que encara que els doc­tors de l'església mai no hagin donat gaire cre­di­bi­li­tat a la his­to­ri­ci­tat del cava­ller defen­sor de don­ze­lles i mata­dor de dracs, almenys, en els països que el tenen per patró, sem­pre hi ha hagut estu­di­o­sos dis­po­sats a rei­vin­di­car-la. I mal­grat tot el que es pugui argu­men­tar en defensa o en con­tra de la his­to­ri­ci­tat real del sol­dat Geor­gos, que hau­ria vis­cut i mort pels volts del segle III a Capadòcia, ningú no pot negar que en la figura d'aquest per­so­natge s'hi pot tro­bar, si més no, tanta càrrega d'ele­ments mitogràfics, de mística medi­e­val, de fonts hete­ro­do­xes, tant de roman­ti­cisme cava­lle­resc d'evo­cació artúrica, com d'his­to­ri­ci­tat.

En l'heroica hagi­o­gra­fia de sant Jordi com­posta per Iacopo da Varazze pels volts del segle XIII, se'ns conta que va nàixer a Capadòcia i que en un del seus viat­ges va arri­bar fins a Silca, una ciu­tat a l'afri­cana Líbia. No gaire lluny de la ciu­tat hi havia un llac que proveïa els habi­tants quan va arri­bar-hi un enorme drac que s'establí al cos­tat mateix de l'aigua. El drac enve­ri­nava les aigües i obli­gava els habi­tants de Silca –a canvi de no fer-ho– a por­tar-li cada dia dos mol­tons. Arribà un moment que el bes­tiar escas­sejà i la sub­sistència dels habi­tants era en perill. Ales­ho­res, des­es­pe­rats entre l'amenaça de la bèstia i l'alarma de que­dar-se sense ali­ments, deci­di­ren lliu­rar un sol moltó, més un jove. Així van fer-ho fins al dia que la dis­sort recaigué la en la filla del rei. Aba­tut per per­dre la seva única filla, pro­posà al poble lliu­rar-los tots els seus tre­sors si sal­va­ven la prin­cesa. Però ningú no ho va voler i exi­gi­ren que la prin­cesa havia de seguir la mateixa sort. Con­vençut que no podria per­su­a­dir els súbdits, l'abraçà i va enviar-la al sacri­fici. Quan la jove es diri­gia cap a les aigües de l'estany, apa­regué el cava­ller Geor­gos, que en ado­nar-se del plor de la prin­cesa li demanà quin motiu l'afli­gia. Ella va pre­ve­nir-lo perquè no s'aturés i li contà la història que ja conei­xem. De cop féu apa­rició el drac sor­tint de la caverna vora l'aigua, tra­ient foc de la gola, infla­mada com un volcà. Ales­ho­res, el celes­tial cava­ller muntà, i diri­gint-se amb deter­mi­nació cap a la bèstia, li enfonsà la llança dins la gorja. Tot seguit, des­ca­valcà, dema­nant a la don­ze­lla que es des­cordés el cin­turó i l'uti­litzés per sub­jec­tar el mons­tre. En com­pa­nyia de la prin­cesa i amb la bèstia lli­gada com un gos, Jordi es dirigí a la ciu­tat, alli­be­rant-la del drac i alli­be­rant les aigües de l'enve­ri­na­ment del mons­tre.