Una influència mefistofèlica

Començo a tenir-li por, com els rus­sos de la influència que Ras­putín exer­cia sobre el tsar. Ell és mefis­tofèlic. Com­porta delicte pre­sen­tar aquest bunyol de tàctica i sor­tir acla­mat per tan trist empat, asso­lit després de cate­nac­cio, ball de bas­tons, herba de jun­gla, inti­mi­dació, guerra ver­bal prèvia i mani­pu­lació monu­men­tal poste­rior, con­sis­tent a apel·lar, un altre cop, a la infe­ri­o­ri­tat per acon­se­guir tri­om­fant que ningú et pre­gunti per les evi­dents carències, lla­cu­nes, negligències i il·legi­ti­mi­tats come­ses. Aquesta suma de con­cep­tes nega­tius, que a qual­se­vol altre mor­tal li com­por­ta­rien pèrdua de feina, de pres­tigi, des­ter­ra­ment i l'etcètera meres­cut de càrre­gues ètiques, topen aquí amb una invi­si­ble mura­lla de caire impe­ne­tra­ble. A força d'enga­nyar, de fla­grants esta­fa­des, se'n surt com Hou­dini de les cade­nes en una contínua fugida enda­vant d'inver­sem­blant mèrit. No només ha con­ver­tit el Madrid en cari­ca­tura enxi­quida, sinó que treu el Barça de polle­guera i li arrenca l'ambició d'anar pel segon gol quan el tenia gro­gui. Cal ser d'allò més maligne: des­pu­lles el talent propi, la immensa inversió feta pels teus, hip­no­tit­zes la millor troupe del món en veure-la al davant i dei­xes cent naci­ons del pla­neta sense l'espec­ta­cle de què volien gau­dir. Només per des­ta­car jo i el meu ego. I després, jo.

Aquesta ree­dició de flau­tista d'Hame­lin té la seva parròquia dan­sant una dis­so­nant melo­dia d'hor­ri­bles com­pas­sos, impròpia d'aquests excel­sos solis­tes. Riuen les gràcies encan­tats. Allà ells. No seran tots, és clar. Altres desit­ja­ran la seva der­rota per veure'l lluny, tal com pla­neja quan insis­teix en la neu­rosi de les cons­pi­ra­ci­ons. També arbi­trals, el súmmum. Que marxés al juny seria el millor que ens podria pas­sar a tots: tor­na­ria el fut­bol i el seny, lliu­res d'aquesta pena egòlatra. De moment, la lliga al sarró i ningú no la fru­eix de tanta fel pel mesquí. Però de cara a dime­cres, més val cer­car un antídot ràpid, tor­nar a pin­tar el pai­satge de bellesa, estètica i veri­tat. De fut­bol. D'això sublim a què juga el Barça i que ha fet famós i mili­o­nari un blas­fem entes­tat en des­tros­sar-ho, excu­sat en allò mise­ra­ble i trist que el més impor­tant és gua­nyar. Creu-t'ho: el més bonic és convèncer per la raó. Aquest apòstata mai no la tindrà.