Qui es grata la butxaca?

El negoci de la premsa escrita viu una tri­ple crisi. La gene­ral, que afecta la publi­ci­tat i les ven­des; la del sec­tor, perquè la dis­mi­nució de ven­des es va pro­duint des dels anys noranta per un canvi d'hàbits, els gratuïts i la irrupció d'inter­net; i la crisi de fi de cicle: el des­con­cert dels grups tra­di­ci­o­nals davant el reper­tori de noves tec­no­lo­gies s'evi­den­cia quan les revo­lu­ci­ons dels països islàmics es poden seguir gràcies al twit­ter i les fotos que s'enre­gis­tren des dels mòbils. Estem en temps de comu­ni­cació glo­bal, on tots podem ser infor­ma­dors i al mateix temps infor­mats, però les con­tra­dic­ci­ons que aquest exer­cici de lli­ber­tat com­porta només fan que aug­men­tar. Els dia­ris tra­di­ci­o­nals ens obs­ti­nem a fer-nos la nos­tra pròpia com­petència en posar totes les infor­ma­ci­ons al digi­tal i no fer-ne pagar res a canvi. Les ven­des del quiosc van bai­xant i els subs­crip­tors han esde­vin­gut autèntics mili­tants de la causa. Alguns dia­ris, com el The New York Times, s'han atre­vit a fer pagar i les visi­tes els cauen en picat. Si algú no hi posa remei, a base d'anar-nos tirant pedres sobre el teu­lat ensor­ra­rem els fona­ments. I com diu un bon amic: els únics que se'n bene­fi­cien són els direc­tius de les empre­ses telefòniques, que ence­nen els havans amb bit­llets de mil. Tor­nant amb el fet que tots podem ser infor­ma­dors, ha sor­git un cas ben para­digmàtic, quan els blo­cai­res del digi­tal The Huf­fin­ton Post, un dels més seguits i que ha enri­quit la seva fun­da­dora, Ari­anna Huf­fing­ton, han pre­sen­tat una demanda con­tra la fins ara pro­pietària i l'empresa com­pra­dora AOL. Hi col·labo­ra­ven unes 9.000 per­so­nes sense cobrar res, i la venda a AOL s'ha fet per 231 mili­ons. El cas és: qui paga els con­tin­guts?