El camí de la revolta

El mani­fest Indig­neu-vos del nona­ge­nari Stéphane Hes­sel s'ha con­ver­tit en tot un refe­rent dins el peri­o­disme d'opinió. Aquest que intenta refle­xi­o­nar una miqueta més enllà de les notes de premsa i els déjà vu que omplen les pla­nes dels dia­ris i els infor­ma­tius dels mit­jans majo­ri­ta­ris. El mani­fest, que fa una llista de motius indig­nants, és més que ben­vin­gut en els temps que cor­ren, i en què l'anar­co­ca­pi­ta­lisme s'ha ins­tal·lat còmoda­ment per damunt de gover­nants, països i estratègies econòmiques. Amos abso­luts de la glo­ba­lit­zació, domi­nen un món a la seva mida que han anat cons­truint a cops d'espe­cu­lació des de fa massa anys. Si Cio­ran deia que Déu havia cons­truït el món en sis dies, i que al setè se'l va mirar i de tant fàstic com va sen­tir no se l'ha mirat mai més, aquests a més hi escu­pen.

Men­tres­tant, l'home, objecte i sub­jecte de la història, vaga­reja sense nord, sense doc­trina, sense pen­sa­ment ni referències, assu­mint les pas­ses enrere que el moment l'obliga a pren­dre, sense que ningú, abso­lu­ta­ment ningú, li pugui expli­car que pot­ser cal fer-les per tor­nar a fer un pas evo­lu­tiu enda­vant. Els polítics, els supo­sats defen­sors de la cosa pública, es limi­ten a inten­tar sal­var uns mobles cada cop més escas­sos. I tant!, que n'hi ha per indig­nar-se. De motius en sobren, i sobre­tot ara, que les coses van mal dades.

Fins ara, la inèrcia d'uns valors assu­mits a pri­ori ha man­tin­gut la huma­ni­tat en un estat de bado­que­ria que ha fun­ci­o­nat per pròpia inèrcia, sense espai per a la reflexió. I, para­do­xal­ment, vivim en el moment històric on hi ha més abundància de dades i d'infor­mació. La infor­mació, però, sense reflexió no és res. No hi ha conei­xe­ment. El pen­sa­ment és espe­cu­la­tiu i han des­a­pa­re­gut els camins de conei­xe­ment.

El text de Hes­sel hau­ria de ser­vir també per ini­ciar la ruta de la revolta. Però, en un món finan­ce­ra­ment dese­qui­li­brat, on la fusió cul­tu­ral a escala pla­netària ja no pot tenir marxa enrere, quin, com i de quina manera ha de ser el camí de la revolta? Tot i for­mar part de les pri­me­res gene­ra­ci­ons que no han patit cap guerra a Europa des de fa mils d'anys, hau­rem de tor­nar veure ves­sar sang pels car­rers? Pot­ser caldrà espe­rar que tor­nin els bàrbars, que recla­mava Kava­fis? Men­tres­tant, però, la legió de joves occi­den­tals sense futur ni objec­tiu va aug­men­tant arreu d'occi­dent, i si la cosa empit­jora, com sem­bla que es pre­veu, quan els arribi la seva hora, només per la pura inèrcia del temps i de la història, lla­vors pot­ser sí que veu­rem ves­sar molta sang.