Una tarda al Camp Nou

Fa un parell de dis­sab­tes, dins de l'acti­vi­tat ano­me­nada Lle­tres al camp, pro­ducte d'un acord entre el Barça i la Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes, aquest cro­nista va for­mar part d'un grup d'escrip­tors con­vi­dats a visi­tar el Camp Nou i a assis­tir al par­tit de Lliga cor­res­po­nent. Érem en con­junt nou lle­tra­fe­rits, més els pròcers de la Ins­ti­tució, i ens vam tro­bar una estona abans per dinar. Tot i que alguns ens vam dedi­car a la pràctica de la iro­nia dis­tan­ci­a­dora –tal com una norma no escrita obliga en el gremi–, un no pot negar que l'ocasió li feia gràcia, perquè el fut­bol li agrada i a més –quan escric aques­tes línies el Barça i el Madrid s'han tro­bat la mei­tat de les qua­tre vega­des que els toca en poc més de quinze dies– l'equip passa una tem­po­rada de bon joc com poques vega­des en la seva història. Res de venes pati­do­res, és temps de festa en una de les poques coses que rut­llen en el país.

El dia era esplèndid, feia un sol radi­ant i calor, tot con­vi­dava a l'expansió dels sen­tits i el rival –amb tots els res­pec­tes per l'Alme­ria– no feia ima­gi­nar una jor­nada de neguits i pati­ment, i els fets no van dece­bre: difi­cul­tat, la justa per posar una mica d'adre­na­lina a la diada, i al final els tres punts a casa. Però ai, no hi ha roses sense espi­nes; un cop vam ser a dins, nosal­tres ens havíem equi­vo­cat aquí, els de la porta s'havien equi­vo­cat allà, i com que no teníem acre­di­tació vam tenir una topada amb els agents de segu­re­tat, que pre­te­nien fer-nos fora del recinte fins a nova dis­po­sició. El cas es va resol­dre sense sang però gens fàcil­ment ni de pressa, i després d'un inci­dent des­a­gra­da­ble sobre el qual val més no entrar en detalls, jus­ta­ment a càrrec del qui per tra­jectòria objec­tiva de mèrits era entre nosal­tres més digne de res­pecte i vene­ració, el poeta i hel·lenista Car­les Mira­lles. I no és que els altres no en siguin, però, què hi farem, a mesura que un es fa vell se li fa més palesa la neces­si­tat de les cate­go­ries.

Tot ple­gat que­dava en anècdota, i el grup ja s'havia llançat al procés d'humor fago­ci­ta­dor d'aques­tes oca­si­ons, quan ens vam tro­bar que no podíem acce­dir a la llotja perquè els mas­cles no dúiem cor­bata, una norma pel que sem­bla recent, i que des­co­neixíem. El mal és que ja veníem cre­mats de la topada amb els pre­to­ri­ans, i hi va haver un rebot col·lec­tiu: em poso cor­bata quan vull, no quan m'hi obli­guen. Si Mahoma no va a la mun­ta­nya… el des­propòsit es va sal­dar amb el pre­si­dent del Barça (i el con­se­ller de Cul­tura) bai­xant al bar de la llotja a depar­tir i a retra­tar-se amb els poe­tes, i sal­tes paus.

Aquí s'hau­ria aca­bat la cosa, i pot­ser no m'hau­ria ani­mat a con­tar-ho a l'ama­ble lec­tor si no arriba a ser perquè quan tornàvem resig­nats a les loca­li­tats vam veure com entrava a la llotja una mena de Chewaka de la Guerra de les Galàxies amb par­racs en lloc de pèl, per des­comp­tat sense cor­bata, i que va resul­tar ser un can­tant el nom del qual no diré però que el deso­cu­pat lec­tor pot deduir amb força faci­li­tat. Natu­ral­ment, la seva presència està àmpli­a­ment docu­men­tada a les imat­ges de la llotja cor­res­po­nents.

El lec­tor pen­sarà que no queda polit quei­xar-te quan vas con­vi­dat, segu­ra­ment amb raó. Es pot con­si­de­rar un tri­omf de la ciu­ta­da­nia que, per exem­ple, es pugui entrar al Liceu sense cor­bata? Vet aquí una dis­cussió de fons que ens duria al valor de les con­ven­ci­ons per­du­des. Allí érem con­vi­dats i la prer­ro­ga­tiva de pro­tes­tar la pon­dera la lli­ber­tat ciu­ta­dana: si no t'agrada el que hi ha, ets lliure d'anar-te'n, perquè a casa seva tot­hom té dret a fer el que vul­gui: a dic­tar les nor­mes, i per què no?, també a sal­tar-se-les quan li surti de les parts nobles. Però una enti­tat que esta­bleix als mas­cles l'exigència d'ame­ri­cana, pan­ta­lons llargs, saba­tes tan­ca­des i cor­bata està envi­ant un mis­satge inequívoc d'aspi­ració a l'esta­tus ins­ti­tu­ci­o­nal. Ho podria fer –i no ho fa– el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat al saló de Sant Jordi. S'ho pot per­me­tre una enti­tat com el Barça? No faig un judici de valor de la intenció, però em sem­bla com a mínim dis­cu­ti­ble: alguns creu­ran que sí, d'altres que no. Si el Liceu està en hores bai­xes, si les ins­ti­tu­ci­ons acadèmiques no for­men part de l'ima­gi­nari col·lec­tiu –ja fa temps–, si cap acti­vi­tat amb una certa pro­jecció en el conei­xe­ment, en l'art, en la ciència, en alguna mani­fes­tació de l'espe­rit que cons­tru­eix una comu­ni­tat ocupa la cen­tra­li­tat el país, pot­ser fet i fet val més el Barça que res.

Però ales­ho­res que ho facin bé, no a cops de tòpics i arbi­tra­ri­e­tats. Que s'aten­guin a valors objec­tius, edi­fi­cants i seri­o­sos, perquè pel que s'ha vist, sem­bla que no en cone­guin d'altre que el xivarri mediàtic. Que amb l'esca de la cor­bata es privi l'entrada a un poeta d'obra extensa i con­sis­tent, hel·lenista, pro­fes­sor uni­ver­si­tari, tra­duc­tor dels clàssics, estudiós de Riba i Foix i cura­dor d'Espriu, que es privi l'entrada a autors d'obres més o menys impor­tants, però en cons­trucció i per això con­si­de­ra­bles, i un minut després es per­meti entrar a un can­tant hor­tera i medi­o­cre guar­nit com un cloc­hard denota una deso­ri­en­tació que es pot atri­buir a la desídia men­tal, al menys­preu o a la ignorància pura i dura, però que delata que el valor en joc no és l'aspi­ració ins­ti­tu­ci­o­nal, sinó el deliri del nou-ric que s'apunta a munyir la fama en si mateixa. Per no par­lar del gremi de la lite­ra­tura, tant un equip de fut­bol que s'ha gua­nyat amb el seu joc i amb els seus valors un lloc de referència al món com el club que l'acull merei­xen la música de la Caballé, d'en Savall i la Figue­ras, no la de Vio­leta la Burra i la Maru­jita Díaz.