La revolució tecnològica

Tots ens pensàvem que als països àrabs mana­ven xeics, dic­ta­dors, pri­mers minis­tres, imams o reis, però ha estat el millor regal de molts anys haver des­co­bert que mana molt més inter­net i Al Jazira. Cele­brem-ho. L'equació és fàcil: a més ordi­na­dors i més tele­vi­sors, més difícil és que els des­po­tis­mes aguan­tin. També, és clar, el de la religió. (Però això, quan es parla dels països àrabs, no es diu tan sovint, pot­ser perquè volem ser res­pec­tu­o­sos i perquè estem d'acord a dei­xar que “els pobres àrabs evo­lu­ci­o­nin”). De fet, l'equació és tan sen­zi­lla que costa d'enten­dre que els del Mos­sad i els de la CIA no ho hagin avançat bom­bar­de­jant la població d'aquests països amb sub­ven­ci­ons i aju­des perquè com­pres­sin ordi­na­dors i tele­vi­sors a dojo. Tan mals espies són? Entre nosal­tres, han ofert aques­tes sub­ven­ci­ons i aju­des tots els bancs i totes les cai­xes i la cosa els ha anat fun­ci­o­nant rao­na­ble­ment fins que el món s'ha tor­nat boig i ha fet paf! I es veu d'una hora lluny que, gràcies a tants tele­vi­sors i a tants ordi­na­dors com tenim, la gent hem anat madu­rant, hem après a refle­xi­o­nar i hem aca­bat tenint cada cop més per­so­na­li­tat i més opi­ni­ons pròpies. Abans es deia que sense estu­dis i sense lec­tu­res era difícil que algú estigués prou for­mat, que algú pogués arri­bar a ser gaire res. Avui, és més sen­zill, ja en fa prou con­nec­tant l'ordi­na­dor o el tele­vi­sor. I el cas és que pràcti­ca­ment tots nosal­tres estem a favor d'aques­tes grans mas­ses d'àrabs que volen deci­dir en unes elec­ci­ons democràtiques. Seran tan lliu­res com vostès o jo. Però millor així, és clar. Tota manera, si m'han supor­tat fins a aquesta rat­lla, sis­plau, em facin cas i no esti­guin con­nec­tats tan­tes hores.