Articles

Tot ens ve de fora

No cal inventar res: només seguir el camí marcat pels models que creen ocupació

Les bones i les males notícies ens arri­ben de fora, de l'estran­ger. Les bones notícies són les pro­ce­dents del turisme, men­tre que les dolen­tes ens vénen del Banc Cen­tral Euro­peu, que ha aug­men­tat el preu del diner.

Serà un bon any per al turisme d'estiu català i el de pri­ma­vera tam­poc ha estat dolent. Ho hem d'agrair a la recu­pe­ració dels països del nord d'Europa, per un cos­tat, i a la febre de lli­ber­tat que sac­seja tot el món àrab, per l'altre. Els estats del sud del Medi­ter­rani són més exòtics que el nos­tre i els seus preus més bai­xos, però el lleure que busca la gent en les vacan­ces no lliga gens amb revol­tes popu­lars i violència. És bo recor­dar que a l'hora de triar entre un règim de lli­ber­tats i un de dic­ta­to­rial per pas­sar uns dies de des­cans, hi ha algu­nes raons no morals a favor dels pri­mers.

El Banc Cen­tral Euro­peu de Frank­furt ha apu­jat el tipus bàsic d'interès de l'1% a l'1,25%. La xifra és ridícula­ment baixa, però ja sabem que el preu real del diner és molt supe­rior, després de pas­sar per l'euríbor –el tipus d'interès pel qual els bancs es dei­xen els diners entre ells– i el que apli­quen les enti­tats finan­ce­res als seus cli­ents, que és l'euríbor més el marge comer­cial i el marge de risc. El resul­tat no té res a veure amb aquell 1% ini­cial i si ara la tendència és a l'incre­ment les ope­ra­ci­ons de crèdit exis­tents s'enca­ri­ran. I dic les ope­ra­ci­ons exis­tents, perquè la res­tricció cre­ditícia actual no per­met par­lar amb nor­ma­li­tat d'ope­ra­ci­ons noves. L'aug­ment del cost del diner és con­seqüència de la pos­si­ble recu­pe­ració econòmica dels països del nord d'Europa, que ens por­ten els turis­tes.

La recu­pe­ració pot gene­rar inflació –aug­ment de preus– i el banc cen­tral de l'euro fa una advertència, que reduirà la inversió, en ser més car el diner. Quan estàs inte­grat en un sis­tema de moneda forta, com és el cas de l'euro, els que en sur­ten per­ju­di­cats són els alum­nes menys avan­tat­jats, que no seguei­xen el ritme dels pri­mers de la classe. I en aquesta zona euro, hi ha tres estats que han suspès els exàmens –Grècia, Irlanda i Por­tu­gal– i un –Espa­nya– que ha fet els deu­res per impo­sició, tard i mala­ment. Els soci­a­lis­tes espa­nyols tenen per­so­nes més ben pre­pa­ra­des pro­fes­si­o­nal­ment que l'equip encapçalat per José Luis Rodríguez Zapa­tero i Elena Sal­gado. Els sin­di­cats tam­poc han aju­dat: després d'un canvi posi­tiu en els pri­mers anys de la democràcia, ara es man­te­nen en unes acti­tuds que defen­sen el model labo­ral espa­nyol. I aquest no és el que tenen els estats euro­peus més avançats. Ale­ma­nya té un 7% d'atur; França, el 9,6%; Àustria, el 4,8%, i Espa­nya, el 20,5%. No cal des­co­brir res, ni inven­tar: només seguir el camí mar­cat pels models que creen llocs de tre­ball.

Els turis­tes estran­gers tenen con­fiança que si vénen aquest estiu a visi­tar-nos ho podran fer tran­quil·lament i sense ensurts. Tenen raó. La democràcia no està en perill, ni de bon tros. Però estem pen­dents d'un govern que no fa els deu­res, ni en relació amb els seus súbdits espa­nyols, ni menys pel que fa als cata­lans. Quin can­sa­ment, Déu meu!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.