Piulant però incomunicats

De les noves tec­no­lo­gies, em fa molta gràcia que dels mis­sat­ges del Twit­ter en diguin piu­la­des. Un mot que, a banda de fixar la xer­ra­meca dels ocells, abans es feia ser­vir per defi­nir els qui no par­la­ven: no poder piu­lar equi­va­lia a no dir res, a callar. Ara cada minut piu­len pel Twit­ter milers de per­so­nes de tot el món. Quan es va saber la mort de Ben Laden entra­ven 4.000 piu­la­des cada segon! Ni que volgués no podria pren­dre par­tit con­tra aquest mitjà de comu­ni­cació que ens glo­ba­litza a tots. En canvi, sí que m'interessa més la ves­sant comu­ni­ca­tiva per­so­nal. Ara, quan es fan per­fils dels nous gurus, diuen: té tants milers d'amics al Face­book, i tants al Twit­ter. La qüestió és: a banda dels que ja conei­xem amb ante­ri­o­ri­tat, amb quants d'aquests nous amics uni­ver­sals com­par­tirà una canya o un cafè? De quina mena d'amics par­lem? Dels com­panys cibernètics amb els quals mai no arri­ba­rem a tenir un cara a cara? Sem­pre m'ha fet refle­xi­o­nar la faci­li­tat que tenen deter­mi­na­des per­so­nes per expli­car la seva vida, per exem­ple, a un com­pany de viatge a qui aca­ben de conèixer. Pot­ser li deta­llen coses que mai les han dit a la seva pare­lla, als ger­mans o als pares. Em sem­bla que la tragèdia del món modern té força a veure amb l'excés de comu­ni­cació que patim. Ningú té la capa­ci­tat de seguir tots els dia­ris, ni els infor­ma­tius, ni els digi­tals... A redós s'ha for­mat una nova classe de comu­ni­ca­dors que par­len, opi­nen i pon­ti­fi­quen sobre el mort i qui el vet­lla, sense cap mena de mira­ments. O la gent que va amb els auri­cu­lars pel car­rer, amb la seva música, con­tenta d'haver-se cone­gut però per­dent-se els sons de la quo­ti­di­a­ni­tat i les piu­la­des dels ocells, que aquests dies són extra­or­dinàries.