En temps d'aflicció

Les cam­pa­nyes elec­to­rals són ritus de pas que ser­vei­xen perquè un polític es con­ver­teixi en gover­nant. Si supera amb èxit la prova de la sim­pa­tia –ha de fer veure que com­par­teix els mal­de­caps de qual­se­vol veí que li passa pel davant–, la prova del conei­xe­ment –ha d'estar ben assa­ben­tat de la con­jun­tura econòmica, i dels temors i les il·lusi­ons col·lec­ti­ves, religió i fut­bol inclo­sos– i la prova del com­promís –a alçar edi­fi­cis, a impul­sar el comerç, a aug­men­tar el pres­tigi de la comu­ni­tat–, lla­vors acce­dirà a un nivell supe­rior en què podrà dis­tan­ciar-se del comú, prac­ti­car la ignorància i fer cas omís de les pro­me­ses fetes. Ara mateix, en temps de vaques llet­ges i magres, la cam­pa­nya per les muni­ci­pals no pot ser tan lluïda com cal­dria perquè plana per damunt de les pro­me­ses la con­vicció que, per mode­ra­des que siguin, no hi ha recur­sos ni per reu­nir-se a par­lar-ne. Gua­nyi qui gua­nyi estarà con­dem­nat a fer estal­vis. El que hauríem de pro­cu­rar és que els elec­tes no s'equi­vo­quin a l'hora d'esta­blir les pri­o­ri­tats, que no gas­tin el poc que queda en fri­vo­li­tats com és habi­tual i que evi­tin el suport de grups mino­ri­ta­ris interes­sats només a regar la pròpia i extra­va­gant par­cel·la. Sobre­tot, que siguin capaços de reconèixer, tant de por­tes endins com de por­tes enfora, la mag­ni­tud del des­as­tre. El fona­ment dels antics ritus d'expi­ació és que l'uni­vers és un ordre moral en què la sort o la dis­sort depe­nen de la nos­tra con­ducta; no en trau­rem res ara de supor­tar penúries si no sabem dis­cer­nir les idees equi­vo­ca­des que ens han dut on som, ni pro­cu­rem anar en direcció contrària. I final­ment, que esti­guin atents a les súpli­ques perquè el poc que queda del nos­tre espo­liat patri­moni no ho engo­leixi el pou sense fons del fisc.