Un àpat aquí o allà

A vega­des amics interes­sats per l'ali­men­tació pública, emba­da­lits, s'enfi­len a la parra de la gas­tro­no­mia (lite­ra­tura o pro­pa­ganda): que si aque­lla trat­to­ria del Tras­te­vere, que si aquell bis­trot del Barri Llatí... o, encara pit­jor, aga­fen l'arquet i el pas­sen per la carta d'un res­tau­rant euro­peu on hi dei­xa­reu 100, 150, 200... € per cobert. No sé què en pen­sen vostès, però jo lla­vors els haig de recor­dar que només fal­ta­ria que per aquest preu no tastéssiu excel­si­tuds aquí, a Lon­dres o a Vla­di­vos­tok, i que dono per fet que vins de 100 € la bote­lla han de ser diguem-ne que par­ti­cu­lars. Però que un ser­vi­dor mesura i qua­li­fica el men­jar públic d'un país en base a la relació qua­li­tat-preu, és a dir, amb les papil·les gus­ta­ti­ves com­bi­na­des amb la car­tera i dis­po­sa­des als àpats cor­rents, els que fan els seus habi­tants en el dia a dia. Dit això, els recordo una obvi­e­tat: al nos­tre rodal, en el regis­tre que va de 10 a 20 €, és el lloc d'Occi­dent on es menja millor: es com­prova viat­jant, men­jant i pagant, i ho demos­tren els turis­tes/estran­gers que vénen, men­gen i repe­tei­xen, sobre­tot els fran­ce­sos del Midi. Aquests que fan 50, 100 km, per evi­tar men­jar, o bé el plat du jour –un sol plat a 12, 15, 18 € sense postres ni beguda–, sovint amb un nom pompós però pre­pa­rat sumària­ment, o bé gas­tar-se 50 € o més per tenir –no dis­cu­ti­rem pas– més o menys el mateix que a l'Empordà en costa 15 o 20.