Jaume Curbet

En Jaume Cur­bet, com en Joan Pare­des i altres, era una d'aque­lles per­so­nes que van començar a donar la cara a l'època de la Tran­sició i que van pro­moure reu­ni­ons i tro­ba­des àmplies, algu­nes de les quals es van frus­trar a vega­des per evi­tar con­trols de la poli­cia. Em sem­bla recor­dar una reunió pre­vista al res­tau­rant La República, cap a Banyo­les, a la qual m'havien de pre­sen­tar en Pallach, que es va supri­mir a dar­rera hora. Ves per on, pot­ser ara seria soci­a­lista, tot i que el soci­a­lisme d'en Pallach, si el líder hagués vis­cut, hau­ria estat d'obediència cata­lana. Una munió de records nostàlgics com aquests se m'acu­dien aquest matí quan dèiem adéu, a l'església del Mer­ca­dal, a en Jaume, mort massa aviat, després d'haver anat llui­tant con­tra la malal­tia que el xuclava pro­gres­si­va­ment i haver sucum­bit al final amb un estoïcisme exem­plar i, sobre­tot, amb una espe­rança recon­for­tant, segons con­fessió de la pròpia família. Jaume Cur­bet era un ide­a­lista, cosa que encaixa de manera per­fecta amb l'època en què es va des­ta­car. L'actual pro­fes­si­o­na­lit­zació de la política i les espe­cu­la­ci­ons que com­porta no crec que el fes­sin feliç. Va sor­pren­dre tot­hom amb la seva espe­ci­a­lit­zació en el tema de la segu­re­tat ciu­ta­dana. Ara, amb el seu comiat, ens ha sorprès per la dig­ni­tat que ha demos­trat. En la història del retorn a la democràcia, en Jaume hi tindrà el seu paper.